Dret a port

No hi ha res que generi més sensació d’inseguretat que un mur llarguíssim que et prohibeix l’horitzó

Sona cada dia a la ràdio. No sé quantes vegades. Moltes. Sempre és la mateixa anècdota. Que han entrat a robar a casa de la veïna. I qui vol ser la veïna? Ningú. Per això és necessari posar-se una alarma. No hi ha res que et faci sentir més protegit que una alarma. Amb una alarma dormiràs tranquil·la. Amb una alarma viureu segurs. ¿Hi pot haver un objectiu millor a la vida que protegir-se?

A Brussel·les s’ha presentat la proposta de la Comissió Europea del pressupost per a la UE fins al 2027. És una proposta. Encara s’ha de discutir entre 27 països. Una feinada. Però és significativa la dada que aposta per augmentar de manera molt considerable la seguretat i el control migratori. Perquè aquesta política reforça les tesis més conservadores i tanca la porta a fer-ne una altra, de política, molt més revolucionària, com per exemple contribuir a reduir la desigualtat al món i atrevir-se a canviar-lo de veritat per fer-lo més sostenible a tots els nivells. No és una qüestió de plàstic. Que també. És un model estructural que fa aigües i ofega molta gent, no només a les persones que moren al Mediterrani i que ara recollim en una nova situació de vergonya humanitària que fa plorar. Les persones perden la categoria de persones i es converteixen en una mercaderia molesta. Europa és plena d’un discurs mortal contra el qual no s’està exercint una resposta contundent. Els murs que s’aixequen per protegir-nos són els mateixos murs que ens tanquen en nosaltres mateixos. Un altre exemple per a l’oblit. Centenars de persones vagant pel mar, sense port. La imatge d’un segle XXI desolador. Les persones som unes amenaces per a les persones. Sona l’alarma. Ai, no. És l’anunci.

No té cap sentit que al mar s'encreuin vaixells carregats de milions amb embarcacions carregades de morts

Mentre uns ports es tanquen n’hi ha d’altres que s’obren. ¿No és aquest un motiu per a l’esperança? Sí, esclar. ¿Encara que aquest oferiment sigui un simple postureig? Sigui el que sigui, el primer són les persones. Però en vindran moltes més. Hi ha prou ports? Existeixen a tot arreu éssers humans profundament empàtics capaços d’alleujar situacions insostenibles. I existeixen persones que s’aprofiten de les desgràcies alienes i són voltors insaciables. Com a societat civilitzada hem de rebel·lar-nos profundament. Ara mateix estem equivocadament protegits anant cap a un abisme de mals que ja han passat abans. No hi ha res que generi més sensació d’inseguretat que un mur llarguíssim que et prohibeix l’horitzó. Si ens defensem cada vegada més, si les fronteres no es poden creuar, si hem de posar alarmes a casa, vol dir que som nosaltres que estem perdent totalment el control, cedint-lo per beneficiar-nos d’una seguretat que ningú no pot garantir mai. Així estem preservant la seguretat d’uns quants, pocs, i la d'un sistema que ha apostat descaradament per un funcionament econòmic que augmenta les diferències entre uns i altres i ens deshumanitza.

Ens venen seguretat i la comprem. Però jo no em sento gens segura si hi ha persones amb unes circumstàncies molt més desfavorables que no tenen un port on arrecerar-se. No em sento segura ni em sento bé entre unes polítiques que no van a l'arrel dels problemes sinó que van a les arques de les empreses que treuen més beneficis. Parlo dels excessos. De la desproporcionalitat. Perquè jo prefereixo comprar ports i no por. Ponts, més que murs.

L'alarma que ens protegeix és la que ens alerta que no té cap sentit que al mar s'encreuin vaixells carregats de milions amb embarcacions carregades de morts. Mentre continuem veient la gent ofegant-se, cap de nosaltres estarem salvats. Perquè no és un vaixell. És tota la humanitat.

Més continguts de