Publicitat
Publicitat

Els helicòpters continuen volant

Em temo que tornarà el mal de panxa quan sentim declaracions impròpies i decisions equivocades. Quan es negui tota la veritat per enaltir la mentida

Cada conversa és un món. Ningú no diu el mateix. Ningú no sent el mateix. Hi ha ràbia continguda. Tranquil·litat en alguns casos. L’ordre establert ordena. La decepció s’escampa. ¿Una altra vegada ho deixarem escapar? ¿Una altra vegada ho hem deixat escapar?

Encara no ens hem recuperat de la violència viscuda i tenim la sensació d’haver tornat a rebre. La sensació que la por ha guanyat la legitimitat de la veu d’un poble. Que les amenaces han donat el seu fruit. Que estem sols. Puigdemont insisteix en el diàleg amb qui recorda l’assassinat de Companys sense ni poder pronunciar-ne el nom correctament. Amb qui respon amb forces de seguretat que ens vigilen amb hostilitat, prepotència i testosterona desfermada. Amb qui no ha après res de la seva pròpia història perquè no té res a aprendre. Només sap copiar. Amb qui ens ha volgut callats a cops de porra. Amb qui reforça l’odi per manca d’intel·ligència i grans dosis de maldat. Amb qui no respecta les seves pròpies lleis ni els drets humans. Diàleg amb qui no vol escoltar i amb qui no sap parlar. Diàleg amb qui té per llenguatge la força i la llei perversa. Diàleg amb els que no permeten preguntes. Sincerament, ¿de debò algú hi creu, en aquest diàleg?

Dates. Necessitem saber els temps. Necessitem conèixer la llargada de la nostra paciència, novament posada a prova. L’oposició continua menyspreant els més de dos milions de persones que volen el que ells no volen. Els helicòpters continuen volant sobre els nostres caps. A València no han detingut cap dels feixistes que apallissaven persones. ¿Quant de temps deixarem passar perquè continuïn intentant atemorir-nos? ¿Com gestionem els dies si no sabem que hi ha un final definitiu? La independència ha durat poc. Poquíssim. No l’hem olorada, no l’hem sentida. En canvi, coneixem què és viure en les condicions de comunitat autònoma. Hem votat República. Que no som ningú, nosaltres?

Tothom necessita saber quan de temps han de durar aquestes suposades negociacions. L'espera és emocionant, encara, però pot esdevenir només inquieta

L’Anna Gabriel recordava que si hem arribat fins aquí és gràcies a la gent. Sense nosaltres, la gent, no hi ha res. I som nosaltres, ara, qui sentim frustració. Ens demanen confiança i ens demanem confiança els uns als altres perquè no creixi el desassossec. Dimarts hi havia molta gent que esperava una declaració d’independència i han rebut una mediació. Presumpta mediació. Dimarts hi havia gent als bars mirant la tele i no feien futbol. Dimarts hi havia gent pensant què faria el pont del Día de la Hispanidad. Dimarts ens van dir que confiéssim en Europa, i quan mirem a Europa no ens en podem fiar. Dimarts alguns dels qui van anar a votar l’1-O van pensar que la sortida de Puigdemont és l’única sortida possible. Tothom necessita saber quant de temps han de durar aquestes suposades negociacions. L’espera és emocionant, encara, però pot esdevenir només inquieta.

Mentrestant, em temo que tornarà el mal de panxa quan sentim declaracions impròpies i decisions equivocades. Quan es negui tota la veritat per enaltir la mentida. Per arreglar-ho, pugen les temperatures. Passarem calor. Tot i així, potser no és mala idea abrigar-se en nosaltres mateixos. En la força que dona saber-se conscient de la participació d’aquest moment. Qui sap si finalment cal donar la raó a la passió. Encara que tot desprèn un tuf de consol barat, hi ha d’haver un motiu poderós per a la resistència. El motiu sempre som nosaltres. Per això convé no tornar a la renúncia, al demanar perdó per existir. A la falsa responsabilitat. Aquesta actitud sempre anirà en contra nostra. És antònima de la llibertat.

El millor del dimarts expectant, sens dubte, va ser l’inici. Quan la presidenta Carme Forcadell va obrir la sessió del Parlament recordant una de les causes que han de ser prioritàries en la República. La lluita contra la violència masclista. La xifra terrible i persistent de la mort de dones i infants. Una violència que no podem oblidar mai i que és més llarga que totes les esperes. Aquí no val suspendre, i en aquesta lluita no ens podem permetre perdre l’esperança.

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT