La decisió de Puigdemont

Cal que tothom es col·loqui sobre el tauler i així la ciutadania juga sense les cartes trucades

Hi ha qui ha forçat una relació impossible entre la decisió del president Puigdemont de fer fora del Govern el conseller Jordi Baiget i la llibertat d’expressió. Que l’exconseller s’expressés lliurement i arran de les seves declaracions fos expulsat del Govern no vol dir que visquem en un país de règim totalitari. Vol dir que a aquestes altures de la pel·lícula el total del Govern ha d’estar convençut d’arribar al seu objectiu.

Jordi Baiget és lliure d’expressar el seu recel sobre la possibilitat real de referèndum i la seva disposició a anar a la presó però no a perdre el patrimoni. Es pot llegir com un acte de sinceritat. I ara que va buscada, va i es castiga. Es pot llegir com una responsabilitat que no es pot assumir. Hi ha qui diu que potser Baiget ho ha fet expressament, ja que en podia preveure les conseqüències. Es pot llegir com una declaració de guerra. Hi ha qui parla de les lluites internes del PDECat (per no parlar dels ous d’Homs). Es pot no llegir i girar full. Hi ha qui no diu res, com sempre. Però és ingenu pensar que el present no demana una mica de sang a les venes, per variar. Que votar resulti un acte de desobediència en una democràcia és una anomalia prou explícita per prendre una posició radical. Hi ha qui canvia de religió i en prova una altra que li quedi més ajustada. Hi ha qui prefereix anar ample i no creu en res.

Qui va votar Junts pel Sí no ho va fer pel seu programa cultural. La decisió de Puigdemont no era fàcil

L’oferta de partits polítics és àmplia. No cal ser independentista. Fins i tot es pot anar en contra del referèndum. Però cal que tothom es col·loqui sobre el tauler i així la ciutadania juga sense les cartes trucades. Qui va votar Junts pel Sí no ho va fer pel seu programa cultural. La decisió de Puigdemont no era fàcil. No ho és, la política. Si el president hagués mantingut Baiget al càrrec, algunes veus haurien felicitat la diversitat d’opinions. Visca la democràcia quan la interpretem a plaer. D’altres haurien dubtat raonablement de la fermesa de portar a terme fins al final el dret a decidir. Només volem els convençuts i les convençudes. Per la pàtria. El que calgui. El patrimoni també. Miris on miris sempre hi ha més d’una possibilitat. Per sort, la culpa sempre és de la CUP.

Ens queixem que moltes vegades els grups polítics funcionen com sectes dins les quals no es pot dissentir. Ens queixem que els polítics no compleixen les seves promeses electorals. Ens queixem que aquí mai no fan fora a ningú. Ens queixem des de la perspectiva que ens convé queixar-nos. Jutgem els actes a partir de la nostra pròpia ideologia. A l’Audiència Nacional els acudits sobre Carrero Blanco els fan tan poca gràcia que sentencien amb penes de presó una graciosa. El president de Catalunya perd la confiança en un membre del Govern que dubta i el fa fora. A mi em sembla bé. Que posi Santi Vila, que vol ser candidat a unes eleccions autonòmiques, no. Però, esclar, aquesta és la meva mirada. Com em miro amb mals ulls que no hagi posat una dona a dirigir Cultura. Però quan la ministra Cospedal diu que “l’exèrcit espanyol té la missió de garantir la sobirania d’Espanya i defensar la seva unitat territorial” el mateix dia que es presenta la llei del referèndum no sento veus expertes en llibertat d’expressió que diguin que això sona a amenaça. L’explicació per entendre aquest silenci és que escoltem amb les nostres pròpies orelles. Les frases ens sonen diferents, marcades pel que creiem que està bé, pel que volem, per la idea de món. Encara que si poses de costat “exèrcit espanyol” i “unitat territorial” no cal ser la senyora Fletcher per arribar a una única conclusió. I pensar que la gent de l’exèrcit compleix ordres, què et diré, fa cosa.

Ara mateix hi ha persones disposades a fer el referèndum i persones que ni tan sols volen votar no. Hi ha gent a favor, gent al mig i gent en contra. Així queda expressat lliurement en fòrums diversos. El president Puigdemont ha pres una decisió. I d’això se’n diu política. No hi ha res de nou. Encara.

Més continguts de