Mai no plou a gust de tothom

És fascinant veure com són els seguidors de futbol. Quina religiositat professen

Manifestació d'estudiants en resposta a la brutalitat policial de l'1-O, convocada l'endemà del referèndum. / FRANCESC MELCION

No hi ha res que posi d’acord a tothom. És impossible. La gràcia de tenir idees i gustos diferents és aquesta. La desgràcia també. Aquests dies de tsunami futbolístic, de mesures contra el canvi climàtic, de noves tarifes i títols de transport públic, de negociacions polítiques i de tradicions sagrades són el moment perfecte per veure com som i com estem. Encara que la setmana que ve segur que també és el moment perfecte. I l’altra. I que hi haurà qui trobarà que res no és perfecte. I sempre tindrà raó. 

El partit de futbol masculí entre el Barça i el Madrid és important per a moltíssima gent. Per a milions de persones. És fascinant veure com són els seguidors de futbol. Quina religiositat professen. Quin trasbals els produeix un partit. És preocupant veure la quantitat d’hores d’informació que ocupa aquest esport i tot el que mou. En qualsevol cas, és un espectacle de dimensions mundials i sembla lògic voler aprofitar-les per a la mobilització sísmica. Un país on s’està aplicant la repressió ha de poder defensar-se. Encara que sigui només en dates assenyalades. La llibertat de qui vol veure un partit de futbol es pot veure alterada, certament, perquè la privació de llibertat és una alteració molt més greu. Però què posem per davant? ¿Ho podem respectar tot? ¿Es pot estimar igual el pare que la mare? En aquest món injust i desproporcionat vivim en un suposat ordre inalterable i el valor de la llibertat no cotitza. Per això hi ha l’ordre. I les ordres. 

Un país on s’està aplicant la repressió ha de poder defensar-se. Encara que sigui només en dates assenyalades

La futura desaparició de la T-10 ha provocat opinions diverses. Algunes, les divertides, pel canvi de nom. La nova T-Casual en ha regalat uns quants acudits enginyosos que sempre s’agraeixen. Els enginyosos. El canvi de preu i el fet que sigui unipersonal ja no ha fet tanta gràcia. Des de les institucions pertinents s’ha explicat que amb aquesta modificació els usuaris habituals del transport públic hi surten guanyant. La intenció és que els esporàdics es tornin habituals amb la nova T-Usual (més acudits enginyosos), que ofereix viatges il·limitats. No sembla que s’hagi tingut en compte que molts esporàdics caminen o van en bicicleta, i per això ja ha sorgit una plataforma per reclamar el retorn de la T-10. I això que encara no ha marxat. És impossible fer content a tothom. Jo estic de dol. 

Les mesures contra el canvi climàtic inciten, també, tot tipus de comentaris. No volem renunciar als costums pràctics d’un món que malbarata tant els seus recursos però alhora som conscients que no podem continuar així. Les mesures han de ser contundents perquè fem tard. No es pot deslligar l’economia de la catàstrofe. No es poden obviar les diferències socials. Sempre es paguen les conseqüències i sempre les paguen les mateixes víctimes del sistema. Volem anar de vacances a l’altra punta del món i que ens surtin barates. Per què els cotxes sí i els creuers no? Avancem amb la sensació que no hi ha res que depengui de nosaltres i ens mirem el futur en clau de pensions i no de qualitat de l’aire. Tot plegat fa l’ambient irrespirable però ens endinsem en les nostres rutines quotidianes perquè la supervivència és molt més complicada que una cimera climàtica.  

A Antena 3 decideixen posar el rètol d' Un inmigrante salva a un hombre per parlar d’un home senegalès que ha salvat la vida a un altre home, en aquest cas, espanyol. Les categories els delaten. Ha passat moltes vegades amb les dones que rescaten al mar. Parlen de persones en una pastera i destaquen que hi ha dones. Com si les dones no fossin persones. 

Sovint penso que la convivència és un miracle.

Més continguts de