El mur i la bretxa

Són ciutadans del món els que poden. La resta, i és molt de món, no són ni ciutadans

Unes 400 persones de diferents col·lectius, associacions i entitats es van manifestar a Ceuta el 8 de febrer passat en una marxa per recordar els 15 immigrants subsaharians que van morir el 6 de febrer del 2014 a la frontera de Ceuta quan volien entrar a Espanya des del Marroc / EFE

Les fronteres es defensen amb contundència. Per això la discussió sobre l’existència de fronteres molt sovint s’acaba tan ràpid com una rajola de xocolata. La diferència és que la rajola desapareix i les fronteres no. Són ciutadans del món els que poden. La resta, i és molt de món, no són ni ciutadans. Persones, totes. Les bones i les males.  

El govern espanyol anuncia que les tanques de Ceuta i Melilla seran un 30% més altes, això vol dir que arribaran als 10 metres. També diu que es canviaran les concertines “per elements que dotin la frontera de més seguretat”. Com que la política és tan pèrfida i el llenguatge tan versàtil, ho posem tot al sac de la seguretat i ens assegurem que la població ho assimili. La seguretat és un producte que sempre té sortida. A qualsevol època de l’any. La seguretat que ens donen els murs. Els murs que s’aixequen com a única solució a les desigualtats. Buscar altres opcions és feina de la solidaritat, que només pal·lia el mal que ja està fet, la pobra. Els murs ens passen la pilota perquè els que posen els murs no miren a fora. Qui hi vol veure, realment? 

A Catalunya el conseller de Treball, Chakir El Homrani, parla de les dades del 2017 que evidencien que les dones també tenim un mur al davant

Espanya va ser condemnada pel Tribunal Europeu de Drets Humans el 2017 per les anomenades “devolucions en calent”. Però fa justament una setmana el TEDH canviava de criteri i donava la raó a Espanya. Al ministre de l’Interior Grande-Marlaska li agrada puntualitzar: “No és una expulsió sinó una prevenció d’entrada”, la qual cosa, sense que hi tingui res a veure, em fa pensar en els “precursors d’explosius”. O potser sí que hi té a veure. El cas és que aquesta sentència inapel·lable convida a preguntar-se si al final quedarà alguna institució vàlida per defensar els drets humans. Si es treballarà en algun moment per revertir eficaçment el camí que han de fer tantes persones per sobreviure. O si els murs seran cada vegada més alts i ens acabaran caient a sobre de tots els nostres caps nacionals. 

A Catalunya el conseller de Treball, Chakir El Homrani, parla de les dades del 2017 que evidencien que les dones també tenim un mur al davant. El que recordem cada dia, pesades com som. La bretxa salarial se situa en un 23%. Les dones cobren 6.500 euros bruts anuals menys que els homes. És “inacceptable, inadequat i il·lògic”, diu el conseller. És essencialment injust. Però ens queixem per vici. Entre els sous més baixos, la bretxa augmenta, i quan ens fem més grans, també. De fet, segons aquestes dades, l’augment de sous a les dones s’atura als 45 mentre que el dels homes s’allarga fins als 55. Ni tan sols per això ens surt a compte fer-nos grans. I no poso la llista de mals físics per no acabar de deprimir-nos del tot. S’acosta el 8 de març i toca parlar de nosaltres. De la discriminació que patim. De les mesures que se suposa que prendran per eliminar-la. Però hi ha sindicats que consideren que no cal fer vaga i n’hi ha que encara s’ho estan pensant. Cau en diumenge. Ja ens donen festa. S’ho deuen mirar tot des d’un mur de més de 10 metres i és difícil veure-hi clar en aquesta distància. Les dones, en canvi, que mai no arribem al sostre, no hem de veure res perquè ja ho vivim. Ho confirmen les dades, però ni així. És més fàcil que se’ns qüestioni permanentment. És més fàcil mantenir el dia mundial que treballar perquè desaparegui. 

Hi ha murs que no paren de créixer i una bretxa que ens separa. No estem pitjor que mai, però estem trigant tant a reaccionar que podem estar pitjor que avui. Angela Davis diu: “No estic acceptant les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar”. Tenim una feinada des de fa segles.