El pes de la llei

Mirem el món i hi veiem conflictes que augmenten per la perseverança d’una autoritat que es proclama, sense sentit, guardiana de la llei

Torna, si és que desapareix en algun moment, aquesta sensació de desànim. Hi ha molts fronts oberts i tempestes que enfosqueixen una llum llarga acabada d’estrenar. Necessitem temps per refer-nos i no el tenim perquè sempre passen coses. Mirem el món i hi veiem conflictes que augmenten per la perseverança d’una autoritat que es proclama, sense sentit, guardiana de la llei.

El vaixell de rescat de l’ONG Proactiva Open Arms està confiscat a Sicília. El 18 de març va ser retingut després de desembarcar 216 persones que van ser rescatades en aigües internacionals i amenaçades pels guardacostes libis. Sobre les persones que salven vides ha caigut el pes del delicte d’afavorir la immigració il·legal. L’argument per defensar aquesta idea és, suposo, que deixant-les morir no s’afavoreix a ningú. Encara menys a elles mateixes. La criminalització de l’ajuda humanitària ensenya una de les moltes navalles de l’imperi de la llei. Totes tallen. Helena Maleno, activista que salva vides a l’Estret, està esperant sentència d’un jutjat del Marroc. Sobre Maleno també pesa el delicte d’afavorir el tràfic il·legal en una causa que ja va ser arxivada per l’Audiència Nacional. Salva vides, sí. De morir ofegades al mar. Tres bombers andalusos que treballaven en el rescat de persones a Grècia seran jutjats a Lesbos al mes de maig acusats del mateix. Salvar vides no és delicte. Digui el que digui la llei. A Ceuta, el mes de gener passat, es va arxivar la causa que investigava la mort de 14 immigrants que intentaven arribar a la platja de Tarajal i que van rebre pilotes de goma disparades per la Guàrdia Civil. Es va considerar que el material antidisturbis va ser utilitzat exclusivament com un sistema de dissuasió. Aquestes persones eren a l’aigua. A l’aigua! Ofegant-se! Canvio sensació de desànim per ràbia. I ràbia no és violència.

Per més que la impotència s’acumuli, l’única manera de tornar-s’hi és mantenint-nos lliures i pacífics

Tornen a trucar a la porta agents que busquen nous cadàvers. No em deixi la seva targeta per si m’hi repenso. Ja fa dies que veiem com creix la bombolla immobiliària mentre el Mediterrani s’omple de misèria, els representants de la UE es reuneixen amb el president turc Erdogan i parlen de drets humans i de llibertat de premsa, uns quants països fan fora els ambaixadors russos del seu territori i un negre amb un mòbil és abatut a trets en un nou cas de racisme policial als EUA. I què? Tornen a trucar a la porta l’especulació i l’economia salvatge que farà augmentar el nombre de pobres al món i farà més rics els rics. Que brolli l’or enmig d’aquesta desolació plena de lleis que no salven vides, ni recuperen pisos, ni donen llum, ni desprenen ni una mica d’amor per una humanitat que serveix de paraula buida per omplir discursos buits. Desànim, ràbia, de tot una mica. Som nosaltres, el món. Per si ens n’oblidàvem.

Mirant aquesta finestra que també és plena de primavera ens criminalitzen per preguntar el que volem ser. Ni tan sols per ser-ho. Ja ho hem parlat moltes vegades. És la llei a la carta. És la llei que preval perquè l’aixopluga un paraigua pactat. No és en va la crida a la no-violència d’aquests dies. Per més que la impotència s’acumuli fortament als estómacs com clavant cops de puny, l’única manera de tornar-s’hi és mantenint-nos lliures i pacífics. Ho hem d’estar per fer front a totes aquestes envestides judicials que giren la realitat com un mitjó i se la posen al revés perquè els vagi a mida. La ràbia, el desànim i la frustració són alertes que s’activen per avisar-nos que complir la llei no té a veure amb la justícia. Ens recorden, bàsicament, quins són els delictes i qui són els delinqüents.

Més continguts de