04/10/2017

Pot dormir aquesta gent?

3 min
Pot dormir aquesta gent?

Ens vam adormir però vam baixar que encara era fosc. Quarts de set del matí. A fora ja hi havia força gent. Parlàvem entre nosaltres. Poc. Estàvem nerviosos. Un veí ens va portar cafè mentre ens havíem organitzat en una cua. Esperàvem. Per fi, podríem votar. Aleshores van aparèixer. A les nou tocades. A aquella hora encara ningú no havia pogut entrar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La cua es va desfer i ens vam posar tots fent pinya per bloquejar l’entrada. Va començar a ploure amb força. La gent va obrir els paraigües, dins la pinya. Era una imatge insòlita. Paraigües contra porres. Al principi, els que vam quedar enrere no vèiem res. Al davant hi teníem una parella d’avis a qui vam recomanar que sortissin d’allà. Ella, decidida, va respondre amb un “No tinc por” i es van quedar. La distància s’escurçava i els vam començar a veure. Eren màquines expulsant la gent com si agafessin mercaderia. Alguns queien al terra mullat. D’altres sortien com podien d’aquella brutalitat. N’hi havia un de petit que era el pitjor de tots. I això que tots eren pitjors. Feia por. Teníem por. Molta. Eren com gegants disposats a esclafar-ho tot. Però quan ens llançaven a terra no fugíem corrents cap a casa. Ens giràvem i ens quedàvem allà, demanant-los què els passava pel cap mentre exercien aquesta violència. Vam cridar fins a perdre la veu. Però ni així ens la van robar. Beneït cens universal.

Quan em van donar la papereta, en un altre col·legi perquè el nostre ja l’havien tancat, em vaig desmuntar. Tot el que havia viscut al matí tenia com a objectiu no deixar-me ficar el vot en una urna. Tot el que havia passat era que ens havien pres els nostres drets. Així que, quan vaig veure que tenia el paper i la possibilitat de votar, que realment ho podia fer, em vaig posar a plorar com si hagués arribat a una meta després de molts anys i d’un matí que no oblidaré mai. No entenia encara ben bé què estava passant. No aconseguia processar la violència viscuda d’homes que reben ordres i les executen sense pensar. Ens vam quedar en aquest col·legi fins a l’hora final del referèndum. Encara amb la por al cos per si tornaven a aparèixer. No van tornar. Els rellotges van sonar. Hem votat, hem votat, hem votat, cridàvem. Molt fort. Ens abraçàvem. Havíem fet una gesta impressionant. Els qui van amagar les urnes, els qui es van posar a les meses, els qui ens vam quedar a les portes, els qui van anar a votar no, totes i tots, quina feinada tan immensa. Entre totes aquelles dones i homes hi havia la sensació que allò era molt gros. Que el dia 1 d’octubre és la nova diada nacional. La diada de la resistència pacífica, de l’enginy d’una nació disposada a exercir els seus drets de ciutadania i d’humanitat. Hem votat, hem votat, hem votat, cridàvem. Se m’omplen els ulls de llàgrimes. Se’ns omplen els ulls de llàgrimes.

Vam pensar que no s’hi atrevirien perquè aquesta no és la nostra manera de viure ni d’entendre la convivència. Vam pensar que no se’ls acudiria intentar entrar sense trucar primer a la porta. Però, tot i així, no ens ho van arrabassar. Som un exemple de dignitat per a nosaltres mateixos i per al món lliure. Sabem per què ens han pegat. En el patir, toca sentir els amos llançant una mentida darrere l’altra, de la mateixa manera que els cossos de seguretat de l’Estat ens llançaven i ens apallissaven perquè en això consisteix el comportament exemplar. I, esclar, el periodisme d’aquí només ensenya imatges dels separatistes però de la gent que s’ha quedat a casa seva no s’ha vist res. Perquè el que ens falta, i no crido el mal temps, és que ens controlin fins i tot a casa per tenir totes les dades a mà. Del periodisme d’allà, res, gràcies.

Ens passem el dia al carrer. Arribem a casa amb la sensació que tot està per fer. Tot està per fer. Però el més important ho estem fent. Estem defensant el que és essencial per viure. Ho estem protegint com un regal preciós. Per això, amb els horaris trastocats i la son dels dies, no puc parar de preguntar-me: de debò pot dormir aquesta gent?

stats