La pregunta que es fa tothom

La resposta tèbia d’ERC a Lluís Salvadó és una mostra més de la resposta clàssica contra un mal inassumible a aquestes altures

I ara què? Aquesta és la pregunta que tothom es fa després del 8-M, després de la vaga i després de la manifestació. L’endemà de l’endemà. ¿Deixem els davantals als balcons? ¿Deixem la feina si no ens paguen el mateix que als homes? ¿Abandonem les criatures? ¿Com ens volem, ara?

Bona part de la política ha triat fer el seu paperot habitual. Em poso un llaç lila i tot solucionat. De les mesures concretes en parlem més endavant. Total, són dones que han sortit al carrer. Una performance vistosa, no diem que no, però ara no ens posarem a escoltar el que diuen les manifestants. Què diuen les manifestants? Algú les ha escoltades? Això hem de fer, estimades. Les que érem allà, totes. Els que hi éreu, acompanyant la lluita per la defensa dels drets humans. Que la nostra veu no sigui la veu silenciada que ens ha acompanyat tantes altres vegades. No hem sortit el 8-M perquè ens destineu un dia a les queixes. Hem sortit perquè el nostre dia a dia és una queixa. Pesades! No, el que ens pesa és aquesta tendència a enfrontar-vos a les dones com si fóssim criatures. Ara calla, que parlen els grans. Que parlen els homes. Truquen de l’escola. Que diuen que la teva filla s’ha posat malalta. Teva. Nostra. La filla, que ja ho veu que és sa mare qui corre a buscar-la i deixa la feina a mitges. Ah, no, que no té feina. Total, pel que cobra. No li surt a compte. Dependència. I a fer de dona. Doncs que treballi ella. A mi ja m’està bé quedar-me a casa. Segur? Tot i així, aquesta no és la solució. I el que volem després del 8-M són solucions. No cal que us depileu, home. Que no va de pèls. És la pell, que la tenim tan fina que ens crema.

És que ja no es pot dir res. Quina llàstima. Tota la vida podent parlar impunement dels nostres cossos...

Després del 8-M apareix una conversa oportuna del diputat d’ERC Lluís Salvadó. Una trajectòria impecable. Tants anys de servei. L’home parla de nomenar la consellera amb les mamelles més grosses en una conversa privada en què les dones són una mena de bestiar internacional. El debat es desvia. L’espionatge. L’estratègia per enfonsar l’independentisme. Tothom hauria de dimitir si l’escoltéssim en privat. Les filtracions són il·legals. Però bé que condemnem “ la fiscalía te lo afina”. No és el mateix. De què estem parlant. D’un masclisme inherent que mereix molt més que un expedient informatiu. D’una tendència que demana dimissions exemplars. ¿T’imagines si hagués fet referència a un home negre? ¿Si parlessin de buscar-ne un amb la polla ben grossa? Mala sort. T’han enxampat. Assumeix que t’ha tocat canviar el món. Perquè vam sortir al carrer i no som mamelles. És que ara ja no es pot dir res. Quina llàstima, oi? Tota la vida podent parlar impunement dels nostres cossos... ¿No ens vas llegir les pancartes? Fes-ho. I després parlem de les escoltes il·legals i de les clavegueres de l’Estat. No barregem, que hi estem massa acostumades. Fa pocs anys mira què va passar. La nit del 31 de desembre del 2015, concretament. Un miler de dones van ser assetjades sexualment al carrer durant la festa de Cap d’Any a Colònia, Alemanya. Les autoritats van dir que hi havia refugiats entre els atacants. Un atac de violència masclista va derivar automàticament en un tema de xenofòbia. Només 3 dels 58 homes que es van detenir eren refugiats. Però ja no es va parlar més de les agressions contra les dones. Això és el que no pot passar després del 8-M. Que anava d’això, la mani, i la vaga. Que hem d’acabar amb el masclisme. Que no fa gràcia. Que la resposta tèbia d’ERC és una mostra més de la resposta clàssica contra un mal inassumible a aquestes altures.

I ara què? Ara hem de ser implacables. Perquè no era una perfomance. Perquè no era un sol dia.

Etiquetes

Més continguts de