06/06/2018

Quan tot s'hi val

3 min

Periodista i escriptoraParlem molt de la llibertat d’expressió, però a quina conclusió arribem? Que tot depèn de qui la interpreti. Els límits no són mai els mateixos per a tothom. El problema és on ens atrevim a posar-los, si és que creiem que n’hi ha d’haver. Sigui com sigui, el límit (i el no-límit) genera un sentiment de justícia o d’injustícia, segons els casos. És un tema. I està per resoldre. Indefinidament?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La setmana passada el Tribunal General de la Unió Europea va decidir anul·lar la sanció que el Parlament Europeu havia posat a l’eurodiputat ultradretà polonès Janusz Korwin-Mikke, de qui opinaven que s’havia extralimitat en la seva llibertat d’expressió. L’eurodiputat ha mostrat en més d’una ocasió la seva manca absoluta de respecte pels drets humans, que ha posat de manifest en més d’una ocasió de manera explícita i gens equívoca. En una sessió sobre la bretxa salarial, Janusz Korwin-Mikke va afirmar: “Per descomptat les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més dèbils, més petites i menys intel·ligents". En una entrevista posterior, per arreglar-ho, va afegir que “les dones són sàvies i per això busquen un home més intel·ligent que elles, més fort”. I, seguidament, va continuar treballant en la seva llança amb punta de sílex. "La culpa del problema demogràfic és que les dones treballen fora de casa i no tenen més fills. Cal dir-ho perquè totes s'entesten a treballar fora de casa": això és el que va dir en una altra ocasió i literalment quan es parlava de la despoblació de les zones rurals. Seguidament, va anar a encendre el foc amb dues pedres. Però com que no en tenia prou amb les dones, va tirar de poètica per comparar l’arribada d’immigrants a Europa amb “un abocador d’excrements”. I seguidament va anar a caçar un conill i se’l va menjar cru.

La sentència del tribunal europeu diu que les declaracions fetes per l’eurodiputat polonès “no van produir desordres ni pertorbacions en la feina del Parlament”. Per tant, les sancions econòmiques que va rebre per fer els comentaris masclistes i racistes queden sense efecte. Això vol dir que se li hauran de restituir les dietes que ha deixat de cobrar. És a dir, la llibertat d’expressió, sigui quina sigui l’expressió, preval per sobre de tot. Abans d’aquesta sentència jo creia fermament que les sancions eren insuficients i que el Parlament Europeu havia de debatre quins eren els límits ideològics dels seus parlamentaris. La cleca a la meva ingenuïtat (que defenso com a principi per evitar un cinisme regnant) ha estat sonora. No hi ha límits. Tant és si es respecten els drets humans com si no. Cadascú té dret a dir el que pensa, encara que el que pensi vagi en contra de la humanitat. Doncs em reafirmo, després de la sentència. No hi estic d’acord. Aquest individu i aquest pensament no han de tenir cabuda en una democràcia.

El masclisme i el racisme destrossen la convivència. Marquen diferències que generen abús de poder i violència, només perquè hi ha persones que se senten superiors a les altres. No podem evitar el pensament, però podem evitar que s’escampi. Una institució democràtica ha de poder condemnar la ideologia feixista de manera categòrica, afrontant-la socialment però deixant-la sense l’altaveu que li permet justificar-se com una ideologia més. Posar límits ens fa quedar menys moderns. Més retrògrads. Però ens cal afrontar la paradoxa que, precisament, per ser més lliures, hem de limitar. I si pot ser, mantenir unes institucions que tinguin com a objectiu fer-nos avançar. Que la resta de la història ja ens la coneixem.

stats