Sí o sí

Periodista i escriptoraHi ha una onada de calor, ens refredem pels aires condicionats i el món del transport es prepara per fer vaga. És estiu. Tot en ordre. Soraya Sáenz de Santamaría diu que a Catalunya es practica l’apartheid. També en ordre. Ara només ens falten unes frases de Mandela per defensar la unitat d’Espanya i ja ho tenim. El pitjor, sempre i de bon tros, la calor.

A Espanya, la ministra Carmen Calvo anuncia que el govern vol reformar el Codi Penal en relació a les violacions i que qualsevol acte sexual sense consentiment, sense un sí explícit, es consideri violació. Que la violació no pugui caure en mans d’interpretacions com les dels jutges de la Manada, per exemple. I ja de passada que els violadors no tinguin més facilitats vitals que la resta de mortals. Suècia ha esmenat aquest mateix error recentment. Sí, Suècia, la monarquia dels avançadíssims països nòrdics. Fins ara, i encara és així a la majoria de països, s’ha de demostrar que l’agressor ha utilitzat la força perquè es reconegui la violació. Si no vols prendre més mal del que ja suposa una violació, no et resisteixis. Però si no et resisteixes i no et deixen marques físiques del mal que t’han fet, pot ser molt bé que no et creguin. De fet, et poden preguntar si t’agrada molt sortir de nit. Si ets aficionada a l’alcohol. Si et van les drogues. Si normalment vas vestida així. O aixà.

Et poden fer moltes preguntes encara que cada dia es violi milers de dones al món només perquè són dones. Encara que s’assassini centenars de dones només perquè són dones. Ho han de comprovar, esclar. Perquè, si no, les dones ens passaríem el dia denunciant violacions. Per fotre. Lògic. Ens sobra el temps. Com si no tinguéssim molta pressa a solucionar la nostra llibertat. La dels violadors, en canvi, està més enllestida. Que no sigui perquè preval una societat masclista en la qual no es qüestiona el comportament agressiu masculí de la mateixa manera que no es qüestiona l’anacronisme de tantes tradicions. Sempre ha estat així. Què hi farem? Una idea és canviar-ho. Però si mentre es canvia, dones, sentiu el comentari patètic d'“És que ara ja no es podrà ni lligar”, tapeu-vos les orelles i, sobretot, sortiu corrents. Qui no distingeix entre agressió i seducció és un perill públic.

Que a hores d'ara encara es jutgi el comportament sexual de les dones i prevalgui la cultura de la violència és profundament trist i desolador. Fem tard però farem molt més tard si no arrenquem les arrels que ens porten tants assassinats i tantes agressions. Si continuem rient les gràcies als nens petits que aixequen les faldilles de les nenes petites, imitant uns models adults que, si fessin gràcia, us ho juro, seríem les primeres a riure. No en fan. Gens ni mica. La bona notícia és que és a les nostres mans posar fi a aquestes actituds miserables que fan germinar mals majors. Depèn de nosaltres trencar amb els costums que confonen l’alegria amb el menyspreu. No es poden passar per alt els atacs a dones periodistes en un Mundial de futbol ni els comentaris permanentment ofensius sobre cossos femenins. És estiu. Hi ha festes majors. Els punts d’informació i atenció a les agressions sexuals s’han anat estenent a casa nostra. Hi són i hem de pensar per què hi són. Els mesos de juny, juliol i agost és quan hi ha més denúncies d’agressions sexuals. Cal comptar totes les denúncies que no es fan. Per tantes arrels que encara hem d’arrencar.

Cada estiu fa calor. Més o menys. Però encara ha d’arribar l’estiu en què la festa sigui per a tothom.