11/03/2020

El tema

3 min
Manifestació del 8-M amb motiu del Dia Internacional de la Dona del 2020, a Barcelona.

És molt difícil treure’s el tema del cap. Normal. El més important és la salut. I el que estem vivint evidencia la nostra fragilitat. Una emergència de salut pública, com en una sèrie. Com altres crisis que s’han viscut en el passat i com emergències de salut que cada dia pateixen molts ciutadans del món més desafavorit. Ara ens toca a nosaltres. I es nota. La vida val més segons d’on vinguis. Es parla de posar tots els recursos necessaris en la recerca mèdica. Sempre és necessària. Com el sistema sanitari públic, que no ens cansem de defensar. Com els professionals de la salut, que hem de protegir. Aquí i allà. Com totes les vides que ens haurien d’importar sempre. S’ha obert el teló i l’espectacle ens desperta. Ens adormim quan no és el nostre sostre el que ens cau a sobre.

No es pot pensar en res més. Caminem pel carrer amb unes cares semblants a altres dies però tenim el cap ple de recels. Es cancel·len actes de tot tipus i feines. El món de l’esport s’ha vist inauditament tocat. Es recomana el teletreball i la flexibilitat laboral. Es parla de les empreses i ens tornem a oblidar del món dels autònoms. Em pregunto si preocupa més la salut que l’economia. Foment del Treball, en un exercici d’empatia i altruisme, demana que es permeti acomiadar amb més facilitat. Ja em responen. Gràcies. Aquesta mena de propostes no s’obliden fàcilment. Per sort. El trasbals és monumental però no hi ha excuses. Hi ha d’haver només la voluntat d’evitar un col·lapse que pot afectar a tothom. Hem de ser responsables en les precaucions i exigents en l’excepcionalitat. I podem tenir por, perquè això de les malalties sempre fa angúnia. Perquè tenim moltes preguntes i unes setmanes que venen carregades d’incerteses. Cuidem-nos. Amb la humanitat que mai no li serà pròpia a la borsa.

Dilluns vam conèixer la mort de l’actor Max von Sydow, imprescindible jugador d’escacs. La imatge de la seva partida amb la Mort a El setè segell d’Ingmar Bergman és un quadre bellíssim i sempre apropiat. És l’època de la pesta negra, les croades i la religió. Són les mateixes preguntes repetides un segle darrere un altre. El sentit de la vida. Com guanyar la partida a la mort. Passa desapercebuda la notícia que una segona persona al món es cura del VIH després d’un trasplantament de cèl·lules mare. Es dilueixen abans d’hora les manifestacions del 8 de març amb què ens vam saltar els protocols perquè fins i tot a les hipocondríaques ens preocupen més els drets de les dones que un virus nou. Lluitem per erradicar el masclisme en actituds que han quedat ben exemplificades amb la dimissió del conseller Alfred Bosch per un cas d’assetjament sexual del seu cap de gabinet, Carles Garcias. Lluitem contra la violència masclista que maltracta les dones i les assassina. No es tracta de gestionar una crisi. El que convé és arrencar l’arrel de les conductes podrides perquè neixi un codi nou on totes en sentim a gust i segures. Podem fer fora molts virus perquè tenim solucions. I reconeguem la valentia de les dones que trenquen el silenci quan encara tants ens volen callades, asseguts en els seus privilegis bavosos.

Es posposen funerals i altres cerimònies es proposen en streaming per evitar contagis. Sort que tot està inventat. Com les partides d’escacs. Som en fase d’alerta per un virus que ens modifica les agendes i l’economia. La vida. Les trobades. Està bé que es marquin les distàncies. Està bé que aturem el ritme. Estarà bé que en traguem alguna cosa positiva i que no sigui el resultat d’una anàlisi. És possible?

stats