La necessària reacció de la UE

Fa dues setmanes, arran dels atemptats a Brussel·les, vaig publicar un article en què destacava la impotència que està mostrant la UE, no només davant de les bombes sinó també en els intents de solució d’altres crisis, com la de l’euro o la dels refugiats. Sense embuts, deia que la UE està a mig construir i que és urgent completar-la, sobretot des d’un punt de vista polític. Deia també que aquesta construcció no es pot donar per feta sense afegir-hi una bona dosi de democràcia. I acabava prometent aquest article de continuació...

La impotència és fruit de l’actual contradicció entre objectius i eines. Uns objectius molt ambiciosos: que els ciutadans europeus mantinguin un nivell de benestar acceptable i que els seus països tornin a tenir un paper al món. Aquests objectius contrasten amb l’absència d’eines de govern per aconseguir-los, que segueixen encara en mans dels estats. Aquesta contradicció és la principal culpable del creixent desencís dels ciutadans respecte de la UE, i sobretot dels més joves, que no han pogut comprovar fins a quin punt, durant dues o tres dècades, el fet de pertànyer a la UE va ser el motor del nostre progrés. Els qui només han viscut l’experiència dels darrers 15 anys és lògic que tinguin dubtes sobre la seva utilitat, en constatar la incapacitat per solucionar els seus problemes; uns dubtes que encara creixen més quan molts governs estatals utilitzen la UE com a excusa de les seves polítiques impopulars, o fins i tot dels seus errors. Participen en la decisió, però en culpen “Brussel·les”...

Aquest sentiment ve molt agreujat per la falta de democràcia en el seu funcionament. En els estats, la política funciona amb regles que permeten identificar les responsabilitats, però les institucions que s’han anat creant a nivell europeu no s’han anat dotant de prou dimensió democràtica. Això els ha donat un caràcter tecnoburocràtic que les ha allunyat dels ciutadans, cosa que impedeix que participin en la seva elecció i impossibilita la rendició de comptes sobre la seva gestió. És ben sabut que actualment hi ha, arreu, un enfrontament permanent entre poder econòmic i poder polític; entre els interessos dels gran grups industrials i financers i els dels ciutadans representats per les seves institucions polítiques. Quan aquestes institucions no funcionen amb prou democràcia i transparència, es genera confusió i sospites. Això passa a la UE.

¿És lògic que el president de l’executiu europeu no sorgeixi del Parlament Europeu sinó de les negociacions entre els governs dels estats? ¿Com pot ser que l’Eurogrup, que pren algunes de les decisions clau de tipus econòmic, no tingui cap legitimitat democràtica sorgida dels ciutadans i només reti comptes a un Parlament en què una part molt important dels membres són de països que no formen part de l’euro? ¿Té lògica que el Consell Europeu, els membres del qual han estat elegits només als seus països i que, per tant, només han de retre comptes als seus ciutadans, sigui l’òrgan superior de decisió de la Unió, o hauria de ser només un òrgan amb funcions similars a les dels senats dels països federals? Per què des del final del mandat de Jacques Delors s’ha anat reduint, a la pràctica, el paper de la Comissió, que és l’únic òrgan executiu veritablement europeu que té l’obligació de pensar en els interessos de tots els ciutadans i no només en els d’alguns països, per importants que siguin?

Hem de reduir la impotència i millorar la democràcia. Les campanyes per a les eleccions al Parlament Europeu no poden seguir sent, com són ara, espais en què només es discuteixin problemes nacionals de cada país. I, al revés, no pot ser que, com hem comprovat aquests darrers sis mesos, ni en les eleccions catalanes ni en les espanyoles hagin tingut la més mínima presencia els temes europeus. I no és perquè no passessin coses a la UE!

Una part important dels diputats del Parlament Europeu, potser no tots, haurien de ser elegits a partir de llistes europees. Tant el president de la Comissió Europea com el del Consell Europeu haurien de ser escollits de tal manera que els ciutadans europeus s’hi sentissin implicats i els poguessin demanar comptes.

Anant més a fons, la UE no pot ser només un espai de llibertat i un mercat: ha de ser també un espai de solidaritat entre ciutadans i entre territoris. Aquesta solidaritat només pot ser la conseqüència d’un sentit de pertinença més gran que, respectant absolutament la pluralitat, permeti resoldre en comú els temes que cada país no pot resoldre per si sol. Pensant sobretot en l’eurozona, aquest sentit només pot reforçar-se amb reformes en la direcció de la participació democràtica, i amb l’establiment d’instruments com un pressupost comunitari més alt, un sistema fiscal harmonitzat, un sistema conjunt de garantia de dipòsits bancaris, una parcial mutualització de les emissions de deute públic, un sistema europeu d’intel·ligència de cara a la seguretat o una actuació més important del Banc Europeu d’Inversions en la construcció d’infraestructures europees. El ciutadà europeu necessita sentir que pot participar molt més en les decisions de la UE, i que la UE li reforça la tranquil·litat que necessita sobre el seu present i el seu futur.

Entenc algunes de les inquietuds que expressen els euroescèptics, però estic totalment en contra de la seva actitud de demanar que es facin passos enrere per renacionalitzar les polítiques sota l’amenaça de marxar si no es fan. Em sento, però, eurocrític, perquè crec que ja fa uns anys que ens hem estancat i que s’han de fer urgentment passos endavant. Crec que va ser un error la fórmula de l’Europa de dues velocitats sense assegurar abans que tots volien arribar al mateix lloc. És evident que el que tenim és una Europa de dos objectius. Clarifiquem-ho i avancem decididament els que en vulguem constituir el nucli dur...