25/05/2022

Neitin iunstir

2 min

La pluja fa que sigui un dia estrany. Potser aquest em mira malament i no em diu cap paraula bonica, i aquesta es deixa les calces entortolligades als pantalons, girats del revés, i jo m’emprenyo, perquè els he dit molts cops que no soc una minyona, però això ja gairebé és una broma, i que sigui una broma encara em posa més trista. El gat no entén la pluja, es pensa que si surt per una altra finestra no plourà. Només jo estic emocionada.

I l’altre em fa trampes, i el de més enllà em retreu coses, i aquella em demana si la deixo passar a la cua del súper. Però jo no penso en tot això. Jo em noto els braços i les cames i el melic com si em donés impuls en un d’aquests gronxadors dels nens on fa tant de temps que no pujo (des que ma filla en tenia sis o set).

Jo només penso en aquest bol iber que han trobat al jaciment de Jean Leon, amb una inscripció, la tercera més llarga documentada a Catalunya. Comença amb les paraules "Neitin iunstir", que qui sap, diuen, si és una mena d’invocació als déus o salutació. El text és molt llarg, però no sabem què vol dir. Només el sabem llegir. Fa 2.200 anys que allà s’hi feia vi. Ho sabem perquè en tot de sitges s’hi han trobat llavors de raïm carbonitzades (Vitis vinuifera) i la miniatura d'una copa grega per beure vi. Quines pessigolles, quina boira, com quan passejo entre pedres. Com m’hauria agradat l’arqueologia. Quantes vides diferents em caldrien per fer-ho tot?

La gerra, tan preciosa, tan delicada i rústega a la vegada, em torna boja. Al podcast de vi que faig a Catalunya Ràdio, Tast vertical, enraono amb l’arqueòleg que la va trobar. Diu que a casa, amb una copa de vi, va remirar-se-la i va ser quan va descobrir les lletres. Llavors, diu, va plorar. L’entenc. Jo vaig plorar a Pompeia. Com entenc aquesta emoció, aquest moment de solitud i de ganes de sortir a cridar que sí, que hi ha unes lletres.

Empar Moliner és escriptora