Som el 15%
MAJORIES. És difícil no estar a favor de l’enunciat de la campanya Som el 80%,que impulsa Òmnium Cultural. En aquest país hi ha blocs, però són blocs concèntrics. Si l’independentisme és més o menys la meitat, i els favorables a l’autodeterminació uns quants més, la majoria antirepressiva, el bloc de la decència, representa una amplíssima majoria de catalans que voldrien veure en llibertat els presos polítics i els exiliats per por a l’empresonament. És bo que se sàpiga aquesta dada; és bonic veure rere una mateixa pancarta Xavier Domènech i Andreu Mas-Colell. Tant de bo aquesta escenificació ens porti a una resposta conjunta, poderosa, per denunciar la repressió i fer-hi front, quan tots els focus apuntin cap al judici contra els responsables del Procés. Tot això és vàlid, evidentment, si es té clar que es tracta d’una aliança purament defensiva. Dins d’aquest teòric 80% hi ha una part que vol la llibertat dels presos i vol una solució política i no judicial per a Catalunya, però que no vol sentir-se utilitzada per l’independentisme, i per tant la seva actitud no serà especialment proactiva.
DIÀLEG. Aquest bloc de la decència pot servir per aïllar els partidaris de la repressió, de la mà dura, de l’anticatalanisme visceral. Però la majoria rellevant, la que ens pot permetre avançar i sortir de l’atzucac, és la majoria que entén que Catalunya és un subjecte polític i que ha de poder decidir el seu futur. Aquesta majoria se situa en un punt intermedi entre el 50% independentista i el 80% antirepressiu; de fet, no sabem quina força ciutadana té al darrere, i tampoc no sabem exactament què vol. Potser vol l’autodeterminació, per votar sí o no a la independència; però potser vol que, abans d’arribar a aquest dilema final, els partits d’aquest 80% discuteixin i acordin una via menys taxativa, menys de tot o res, més respectuosa amb la part del país que no creu (amb raó o sense) que una República Catalana serà més plural que l’actual monarquia espanyola.
CONSTITUCIÓ. Seria molt bonic, aquest diàleg interior entre catalans de bona fe; seria un exercici reparador i potser donaria fruits remarcables, si tothom hi anés amb ànim d’entendre les raons de l’altre. Però encara que això fos possible, encara que el 80% s’assegués a discutir fórmules imaginatives i models de consens, continuaríem tenint al davant l’obstacle insuperable, que és la Constitució espanyola. Siguem francs: només els independentistes estan disposats a acatar el veredicte d’aquest 80%. Els altres no estan disposats a fer res de forma unilateral. Segons el marc que imposa la Constitució, el poble català políticament no existeix i, per tant, aquest 80%, en el conjunt de l’Estat, només és un 15%. És aquest plantejament el que va permetre al Tribunal Constitucional laminar l’Estatut del 2006, i al Congrés de Diputats rebutjar una vegada i una altra les demandes d’un referèndum acordat, avalades per una majoria molt qualificada del Parlament català. Per tant, benvingut sigui l’esforç per visualitzar la majoria antirepressiva, però la veritable partida es jugarà quan una majoria igual d’irrefutable accepti el principi que el futur polític de Catalunya, la seva relació amb Espanya, s’ha de decidir a través del diàleg entre els catalans de totes les filiacions. I aquesta majoria, fins ara, només ha existit quan es fan gestos inútils, com constituir una taula pel dret a decidir i proclamar que “no va d’independència, va de democràcia”, sabent que les paraules se les emporta el vent.
