La (no) democràcia interna del PP
Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaLa competició a l'interior d'un partit polític és decisiva per poder competir no ja amb èxit sinó amb possibilitats d'èxit en la competició interpartidària. En la competició política, com en qualsevol competició en general, vals tant com t'entrenes. Si, a més, tens sort, millor. Però en la sort no hi pots confiar, encara que cal buscar-la. Perquè si un equip no s’entrena bé, la sort no té ni possibilitats de fer-se present. Pot aparèixer la Primitiva, que crec que és una possibilitat entre catorze milions.
L'entrenament ha de ser l'adequat per a cada tipus de competició. És igual d'exigent en qualsevol competició, però en cadascuna ho és a la seva manera. En les societats democràticament constituïdes, el component democràtic no pot estar absent de la competició a l'interior del partit. La democràcia cal entrenar-la a l'interior del partit per poder competir amb possibilitats d'èxit amb els altres a l'exterior.
Certament, en cap país, ni tan sols en el més ben constituït democràticament, deixa d'haver-hi una distància, que pot ser considerable, entre les regles que presideixen la competició intrapartidària i les que regeixen en la competició interpartidària. Per la raó fonamental que el nombre d'afiliats i simpatitzants amb els quals cal comptar en la primera és moltíssim menor que el nombre de ciutadans que integren el cos electoral a la segona. La quantitat es converteix en qualitat. El principi d'igualtat opera de manera completament diferent quan ho fa entre milions d'individus que quan ho fa entre milers o desenes de milers o, en el millor dels casos, alguns pocs centenars de milers. Entre la democràcia a l'interior dels partits i la democràcia a l'Estat sempre hi ha diferència. A favor d'aquest últim, òbviament.
Però una cosa és que hi hagi diferència i una altra de ben diferent és que no hi hagi connexió de cap tipus. Cap partit pot sobreviure en democràcia si no assaja la competició democràtica al seu interior. L'entrenament no té per què ser idèntic en tots, però ha de ser reconeixible com a democràtic. Els afiliats han de participar en la definició de l'estratègia del partit i en la selecció dels líders. I ho han de fer en els diferents nivells en què el partit ha d'articular-se en correspondència amb els nivells de la fórmula de govern democràtica del país.
Quan això no passa, el partit s'encamina inexorablement cap a una crisi, que pot fer-lo fins i tot desaparèixer. Durant algun temps pot semblar que no és així i que un partit pot competir amb èxit sense necessitat d'assajar la democràcia a l'interior. El PP n’és, a Europa, el millor exemple. Ha competit amb èxit amb una organització interna summament autoritària. I ha estat capaç de fer-ho amb una transmissió del lideratge de Manuel Fraga a José María Aznar, primer, i de José María Aznar a Mariano Rajoy, després, no ja sense la intervenció dels afiliats sinó sense ni tan sols consultar-los.
La tercera transmissió ja no ha sigut possible. El model s'ha esgotat, perquè està irremeiablement en contradicció amb el sistema polític en el qual ha d'operar i del qual, tant si li agrada com si no, és tributari. I el problema és que en aquest moment no sap què és el que ha de fer. No sap com es dirigeix un partit democràticament i, com a conseqüència d'això, es cau en el desconcert i en la perplexitat més absoluts.
Això exactament és el que li està passant al PP. No sap com s'organitza un congrés democràticament, perquè no ho ha fet en sa vida. L'única vegada que va organitzar un congrés en què els militants podien triar el president van triar Hernández Mancha, i aquella elecció els va vacunar contra qualsevol assaig posterior en aquesta direcció. Ara hauran d'aprendre-ho per força, i l'espectacle serà digne de veure. Ja ho està sent. Per acció i per omissió.
La democràcia cal creure-se-la i cal assajar per poder practicar-la. El PP, fins ara, ni se l'ha cregut ni l'ha assajat. Ha viscut de la il·lusió que podia continuar així indefinidament, però les il·lusions són el que són.
En la competició democràtica el teu valor depèn de quant t'entrenes i de com t'entrenes.
