Ser o no ser estimat
La mateixa Inés Arrimadas va explicar que quan era una nena que vivia a Jerez, en vigílies dels Jocs Olímpics de Barcelona, va sentir una persona gran que preguntava: "¿Serem capaços d’organitzar uns bons Jocs o farem el ridícul davant del món?" I que un professor que ella coneixia va contestar: "Ho faran els catalans. Ho faran bé".
Aquesta fama de saber fer les coses bé sempre l’hem tinguda, a Espanya. Però tan important com ser bo és que t’ho reconeguin, i el 92 totes les forces visibles i invisibles de l’Estat van conjurar-se perquè els Jocs sortissin bé encara que haguessin de ser hispano-catalans.
Dic això perquè, per bé que a Catalunya hem anat perdent llençols d’excel·lència i de competitivitat a cada bugada de l’autoexigència, i que no podem retenir aquí tot el talent que no voldria haver de marxar, continuem sent una societat capaç de donar investigadors, artistes, esportistes o emprenedors de molt nivell.
Però així que demanes que et sigui retornada una part més gran del teu esforç fiscal et diuen insolidari, i així que estableixes que el català és la llengua de l’ensenyament, et converteixes en supremacista. Seguint aquesta progressió, si goses afirmar que Catalunya és una nació i Espanya un estat plurinacional, un tinent general amenaça de fer intervenir l’exèrcit. I si organitzes un referèndum per la independència, de nazi no baixes.
Si, a més a més, aquests qualificatius els repeteixen matí, tarda i nit els polítics espanyols quan volen guanyar les eleccions i tots els mitjans quan volen guanyar audiència, ja pots anar recordant la quantitat de milions d’espanyols que han trobat un futur a Catalunya, que faran una enquesta i sortirà que no t’estimen gaire, perquè amb aquest marc mental dominant és impossible que surti una altra cosa.
