No facis mai això en campanya

És una ocurrència singular aquesta dels partits independentistes signant un document amb el compromís de no fer pactes de govern amb el PSC, que és tant com dir amb el PSOE i, per tant, amb el partit que actualment governa a Espanya. És una acció que senzillament no té cap sentit i, per tant, costa d'entendre a quina finalitat pot respondre, més enllà de contribuir a la dinàmica espectacular de la política catalana, que ja fa temps que va deixar de ser un oasi o una bassa d'oli per convertir-se en un galliner constantment esvalotat. També és cert que el compromís de no pactar amb els socialistes té un valor diferent segons qui el subscrigui. Que ho faci Primàries, una formació extraparlamentària sense cap perspectiva de deixar de ser-ho, té el mateix valor que si jo signés un paper comprometent-me a no fer una opa hostil a Amancio Ortega per prendre-li el control d'Inditex. Que ho faci la CUP, un partit amb vocació explícita de no formar govern, tampoc té gaire rellevància. El PDECat estampa la seva rúbrica també des de la precarietat de l'extraparlamentarisme, però és ben segur que, si es veiés en la situació adient, no dubtaria ni un instant a pactar el que convingués amb els socialistes, cosa que també es pot dir d'ERC i de Junts per Catalunya. Per molt que des d'aquestes formacions insisteixin a dir el contrari, o precisament perquè insisteixen a dir el contrari. El veto dels independentistes majoritaris al PSC recorda molt el d'Artur Mas al PP: va arribar a anar al notari per formalitzar-lo, però després va ser investit president, i va aprovar pressupostos, amb els vots del PP.

Els vetos entre partits s'han convertit en un altre ingredient de les campanyes electorals, un ingredient volàtil perquè té una caducitat especialment curta. En qualsevol cas, un dels errors reiterats de l'independentisme, en general, ha estat creure –o voler creure, o voler fer creure– que es pot trobar cap sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya deixant fora els socialistes i els comuns: no per cap qüestió de principis, sinó d'adequació a la realitat. No cal dir que els signants del document li han fet un favor a Illa, que queda establert pels seus adversaris com la referència de l'unionisme, però també és cert que ell mateix s'ha carregat aquest avantatge en negar-se a fer la prova PCR abans del debat de TV3, i amb les rocambolesques explicacions que ha donat després sobre la qüestió. “Tot Espanya sap que no m'he vacunat”, diu qui fins fa poc va ser el ministre de Sanitat de la pandèmia. També va assegurar que no seria candidat, un dia abans de ser proclamat com a tal.

Està consolidada la idea que tot el que diuen o fan els candidats en campanya no té després validesa real durant la legislatura. Tots els professionals de la política, o que hi tenen a veure, tenen claríssim aquest principi. Ja que és així, que el diguin explícitament a la ciutadania a cada debat i a cada acte de campanya: “El que ens sentin dir o ens vegin fer durant aquests dies no compta, és tot una farsa”. Almenys dirien una cosa certa.

Sebastià Alzamora és escriptor