La no-guerra de la Unió Europea
Llenguatge. La Unió Europea està en una zona grisa. Rearmant-se per a la no-guerra. La brutal invasió d’Ucraïna l’ha situat davant d'un desafiament que creia impensable, si no fos perquè feia anys que les fronteres geopolítiques d’Europa s’havien convertit en l’escenari directe de l’afebliment del poder i la capacitat d’influència d’Occident. El risc d’escalada bèl·lica i la por a un “incident” aïllat que acabi amb projectils russos sobre territori comunitari acceleren la sensació de vertigen d’una UE que intenta mantenir-se en una fermesa ambigua i una unitat calculada. Ho sap el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire, que va haver d’acabar matisant el seu anunci que Occident estava en “una guerra econòmica i financera total” amb Rússia perquè, com es va afanyar a precisar Emmanuel Macron, “no estem pas en guerra” contra Vladímir Putin.
La UE està en una nova zona grisa, en què hi ha acords sobre els objectius però desacords sobre els instruments.
Dilemes. "L'agressió de guerra de Rússia constitueix un canvi tectònic en la història europea", diu la declaració de Versalles que van aprovar els Vint-i-set a París. Però de quin canvi estem parlant? Per a l’investigador del centre Brookings i exassessor del departament d’Estat nord-americà Jeremy Shapiro, som davant d'un dilema que definirà l’ordre global. Però, com ell mateix es preguntava dissabte al seminari Guerra i pau al segle XXI del Cidob, primer cal aclarir si aquesta lluita és ideològica o geopolítica. Si es tracta de la capacitat d’establir normes o d’exercir el poder.
Un dilema complicat per a un Occident que va preferir deixar fer a Baixar al-Assad el 2013 quan va gasejar amb armes químiques la seva població. La Unió Europea i els Estats Units van seguir sent espectadors impotents d’aquell gran forat negre de principis i drets on, amb el suport militar de Rússia i l’Iran, es va massacrar un país. L’aviació russa va ser clau en el setge d’Alep, la segona ciutat més gran del país i l’últim gran bastió rebel sotmès. Era l’octubre del 2015 i els noticiaris de la televisió estatal russa obrien la informació del temps anunciant que les condicions meteorològiques per bombardejar Síria eren perfectes. “Si estan preocupats pel temps, les dates de l’operació han estat molt ben escollides –deia el presentador–, l'octubre és un bon mes per volar a Síria”.
Un any més tard, el 2016, mentre Angela Merkel i François Hollande declaraven Vladímir Putin responsable de crims de guerra pels bombardejos sobre civils a Alep, la Comissió Europea decidia ampliar el volum de gas que el gegant energètic rus Gazprom transportaria a través del gasoducte que connectava Rússia directament amb Alemanya. La decisió es va aprovar sense roda de premsa ni soroll mediàtic. Només Polònia i Ucraïna van protestar aleshores.
Feblesa. Res és gratuït. Ni l’agressivitat ni les tàctiques de Vladímir Putin a Ucraïna poden ser tan inesperades. A Síria, Rússia va començar a construir un nou expansionisme al nord d’Àfrica. D’aquella impotència occidental s’alimenta el dilema que formulava Shapiro. Washington i Brussel·les es veuen ara confrontats a la seva pèrdua de control del relat global i a l’afebliment de la seva capacitat d’influència estratègica.
¿L’Europa geopolítica vol establir normes o exercir el poder? Aquesta és la pregunta que definirà el futur de la Unió. La UE s’enforteix des de la consciència de la seva vulnerabilitat, per tants anys de renúncies en els seus principis, a canvi dels guanys d’una dependència energètica que ara augmenta els costos econòmics, socials i polítics de la transició cap a aquest nou ordre que no només es lluita als carrers d’Ucraïna.
