24/11/2022

No són només un espantall

2 min

És cert que tots els partits polítics apel·len en un moment o altre a l'anomenat vot de la por per mobilitzar el seu electorat, o per atreure votants indecisos: “Alerta, que si no em voteu a mi vindran els altres i faran això o allò”, és el tipus de frase que es difon des de les candidatures i els argumentaris de partit. I és cert que aquesta és la base d'un cert populisme, que es practica tant per la dreta com per l'esquerra. Les invocacions al vot de la por contenen sempre una amenaça, velada o (més sovint) explícita: “Si no em votes, et passaran aquestes coses”. La dreta nacionalista (tant l'espanyola com, d'un temps ençà, la catalana) criden a la salvació del país: si ells no governen, Espanya, o Catalunya, estaran en mans dels enemics de la pàtria. L'esquerra, per la seva banda, ha desenvolupat el comodí de la involució cap a posicions reaccionàries, autoritàries o d'extrema dreta. Sovint, decisions o votacions que en principi tenen poc o res a veure amb aquesta qüestió es justifiquen recordant que o bé governa l'actual majoria progressista, o bé ho farà una majoria alternativa sorgida de la suma del PP i Vox. Quan això passa, els crítics o els detractors dels governs d'esquerres (crítics i detractors que tampoc són imparcials, ara no ens enganyem) solen dir allò que “l'esquerra agita l'espantall de la ultradreta”.

Cadascú, en efecte, agita els espantalls que convenen a la seva propaganda. Amb una diferència, però, substantiva: la veracitat dels fets a partir dels quals estan construïts aquests espantalls. La dreta espanyola en treu a passejar uns quants dia sí i dia també, que van des dels migrants il·legals que viuen com reis a costa de l'erari públic fins a les feministes que volen fer la vida impossible als pares de família honrats, passant pels ecologistes que aspiren a fer-nos tornar a circular amb un carro i una somera, fins (per descomptat) als catalans talibans i nazis que torturen psicològicament els infants que parlen castellà. També, com hem dit, l'espantall que comparteixen la dreta espanyola i la catalana, que són els traïdors a la pàtria, morts de gana que es venen el bé comú a canvi d'un plat de llenties. Tots aquests reclams tenen una cosa en comú: són falsos, basats en mentides, tergiversacions o distorsions de la realitat. Falsos debats, sí, sense altra finalitat que crispar l'opinió pública i crear polarització –també entre els ciutadans– per pescar vots dins les aigües remogudes d'unes polèmiques interessades.

Per contra, l'accés al poder de l'extrema dreta no és tan sols una cançoneta dels partits d'esquerra, sinó una possibilitat real. Més encara, en un país que encara desenterra cadàvers de les fosses comunes de la Guerra Civil (i molt que ha costat de fer-ho). Si algú en té cap dubte, només ha de repassar episodis com el d'aquest dimecres al Congrés, d'una diputada de Vox contra la ministra Irene Montero. A qui li preocupin les llibertats, el primer que li cal és discernir entre qui en són els enemics i qui no, i no mesclar tot allò que no li agrada en una mateixa pila.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats