De l’article –traducció pròpia– de Rafael Santos Torroella (Portbou, 1914 - Barcelona, 2002) a Cuadernos Hispanoamericanos (II-1952) sobre Joaquim Sunyer (Sitges, 1874-1956). El Museu d’Història de Girona exposa fins al 28 de maig el fons d’art de Santos Torroella, crític, dibuixant, traductor, poeta. Va guanyar el premi de poesia Combatiente del Este atorgat a València el 1938.
Molt cofoi de la seva soledat i placidesa, tot i que sense esquerperia –“com qualsevol solitari, soc molt xerraire”, m’ha dit algun cop–, veig en Joaquim Sunyer l’home que ha anat fent el seu camí, en la doble autenticitat del seu caràcter i de la seva obra, amb un caminar segur i sense defallences. [...] La seva obra, en què es conjuminen feliçment l’espontaneïtat i el propòsit, la sensibilitat i l’ordre, és una de les més conseqüents, serenes i depurades de quantes s’han produït en el nostre país en els darrers cinquanta anys. La tasca de Sunyer s’ha desenvolupat no tant en amplitud com en intensitat; no per descobriments successius, sinó per decantació incessant del ja assolit. Des de 1911, any a partir del qual comença de veritat el que ha estat i el que és, es copsa que res no desitja tant com atenir-se a uns límits precisos, per tal de, dins d’ells, moure’s amb comoditat i perfecte domini dels seus mitjans. [...] Tots els quadres de Sunyer són d’una diàfana pulcritud, sense rodeigs ni segones intencions. Transparència, senzillesa i justa mesura són els trets més notables d’aquesta pintura, que, justament per a ells, respon a un propòsit decidit de ser, exactament i simplement, pintura. El seu és un exemple de continuïtat. Però no tan sols perquè la nostra època s’ha prestat, tal vegada amb excés, a bruscos canvis d’orientació –D’Ors ha parlat de “la dificultat que avui l’art compti només amb aprenents o farsants”–, sinó perquè sembla natural que, en una vida de pintor tan prolongada i activa com la seva, la mateixa tensió de l’esforç, i també la fatiga d’un públic potser addicte i ja curat d’espants, imposessin un afany d’aventura molt propici, per contrast, a radicals compensacions. Però a Sunyer, pel que té de solitari, la continuïtat en la concentració i l’encaparrament mai no li han resultat càrrega molt penosa. S’ha parlat molt de la “catalanitat” d’aquesta pintura. Si existeix, serà sense localismes, sense que s’expressi per representacions de tipus i costums en la seva caracterització més forçada i superficial. [...] El caràcter català aquí ho serà, purament i exclusivament, per naturalesa. [...] També s’ha parlat reiteradament i de maneres ben diverses de l’arrel camperola d’aquesta obra, a la fruïció, que reapareix una i altra vegada en ella, de l’arbre i la planta, el bosc i el pujol, el prat i l’era. S’ha parlat de rusticitat, encara que sigui qualificada d’inspirada, de bucòlica, de franciscana simplicitat... Allò que realment es reflecteix en aquesta fruïció és una mena de primordialisme pictòric, en virtut del qual sembla com si l’únic problema que a Sunyer li valgui la pena plantejar-se artísticament sigui captar l’essència de la forma, la llum i els colors, en la seva aparició més certa i espontània, més sòlida i exempta, sense que per causa d’això tots aquests aspectes de la natura hagin de perdre alguna cosa de la seva fragant carnació, del seu íntim, joiós i delicat embolcall. [...]
