La noia que mira
La noia que mira s'ha quedat plantada fa un instant al mig d'un carrer estret del casc antic. És l'hora aquella del capvespre en què et ve la nyonya i t'adones que et fa falta una canya per celebrar com cal que encara ets viu.
Conscient del que està a punt de succeir, m'aturo al seu costat i intento seguir la trajectòria dibuixada pel seu dit anular on malviu una ungla maltractada gairebé inexistent. Ara ja hi estic acostumat però encara recordo la vergonya que vaig passar el primer cop que m'ho va fer. Tornàvem fent esses i rient sense motiu després d'acabar-nos una ampolla de vi, agraint un vent tímid que volia espantar la xafogor d'aquell estiu. La noia que mira va parar en sec de caminar i assenyalant el cel va cridar: "Mira!". Va ser tan pur el seu posat atònit, tan punyent el seu astorament que em vaig ficar les mans al cap pressentint l'impacte d'una torreta mal lligada des d'algun balcó. Però un cop esvaït el pànic vaig comprovar que allà dalt no hi havia res, cap meteorit, cap llampec, cap arcàngel. "No ho veus?". I llavors m'ho va ensenyar. Sí, era un núvol blanc i capriciós que segons ella tenia forma d'entrepà de tonyina.
Des de llavors vaig aprendre a mirar amb els seus ulls, a veure les coses com si fos per primer cop, a quedar-me embadalit davant una façana despintada, davant la cara impossible d'un venedor de verdures o d'un paper rebregat al terra on encara es veia el dibuix d'un cor fet per algun nen amb poca traça.
La dona que mira s'ha quedat plantada fa un instant al mig d'un carrer estret del casc antic. Està a punt de mostrar-me un altre tresor amagat enmig de la brutícia i la grisor. La gent del seu voltant la miren amb cara estranyada i pensen que està com un llum. "Pobrets -diu ella-. Quina pena. No miren, només veuen".
