Publicitat
Publicitat

La normalitat democràtica

Fa dos dimecres uns quants centenars de persones ens vam tornar a trobar a les escales solemnes i sòbries de la plaça del Rei de Barcelona. Mentre en Quim Torra llegia el fragment d’una de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres, després que la coral hagués cantat l’ Oració a Sant Jordi, cavaller sense por, mirava d’escoltar-lo, i no podia. La plaça, closa, recollida, impulsa la vista al cel. Hi ajuda el mirador del rei Martí, i les arcades que deixen endevinar la majestuositat del Tinell, que ens cobria l’esquena. Cada dimecres, a les set del vespre, a Barcelona i en altres punts del país, uns quants centenars de persones ens reunim per no deixar passar per normal el que no ho és. Els nostres presos polítics també veuen el cel, el de Castella. Blau, net, brunyit com un cristall aquests dies que ja anuncien l’hivern. Nosaltres, els reunits a prop del Tinell, miràvem de convertir en invocació laica el clam pel seu alliberament. Ens reunim a les escales de la plaça del Rei perquè allà és on es reunien, cada dimecres, els familiars i amics de les persones que van ser segrestades al Sàhara, fa uns quants anys. Els nostres presos polítics també han estat segrestats, en aquest cas per un estat, l’espanyol, que condiciona la democràcia als seus interessos. Un segrest cobert amb el mantell d’una legalitat que nega que els nostres presos siguin polítics. Com em deia Joan Safont fa pocs dies, no hi ha cap estat repressor que consideri els seus presos polítics com a tals. El que fan és equiparar-los als delinqüents comuns. Els fiscals i els jutges instructors tenen els corifeus periodístics i els silencis de massa intel·lectual al seu servei. Nosaltres, però, no defallirem. Serem un milió, mig milió, deu-mil o cinc-cents, però nosaltres seguirem sense admetre la normalitat de la barbaritat opressora. Deixar sense llibertat una persona és el més greu que un home pot decidir sobre un altre, abans de condemnar-lo a mort. Banalitzar-ho, convertir-ho en un fet circumstancial, és un pecat imperdonable. També per als que, des del bàndol dels independentistes, volen aprofitar el moment per treure el nas. Nosaltres, com deia, seguirem donant testimoni d’aquesta anormalitat. Ho farem amb un cant. Amb un minut de silenci. Ho farem reunint-nos i llegint. Ajudant qui calgui. És un gest petit. És un gest, però, que s’aguantarà el temps que calgui. Un altre gest que ha passat desapercebut als nostres mitjans: el jutge ha començat a citar els que vam presentar la denúncia col·lectiva contra la violència torturadora i indiscriminada dels policies espanyols, infligida contra les famílies que fèiem cua a la vorera o ens estàvem a dins del Col·legi Dolors Monserdà, l’1-O.

Som un país que ha estat massa anys sotmès. Hem passat de ser torturats públicament, impúdicament, de ser presos o forçats a l’exili, a començar a buscar culpables entre nosaltres. Hi ha qui, amb una poca vergonya que fa feredat, demana explicacions a les persones que són a la presó, o a l’exili, i comença a fer campanya electoral abans fins i tot que la campanya de les eleccions il·legals del dia 21-D hagi començat.

Alguns hem vist com líders de partits, com comentaristes que encara s’omplen la boca parlant del govern legítim de Carles Puigdemont, corrien a refugiar-se en l’oportunitat del 155. No parlo dels unionistes, que al cap i a la fi tenen un escenari que en teoria els hauria de ser favorable, però que veurem com, a l’hora de la veritat, se’ls girarà totalment en contra. Parlo d’alguns dels nostres companys de viatge a qui les cames i la consciència els han fet figa, i han volgut oblidar que tenim el nostre govern a l’exili (¿heu notat com els mitjans miren d’obviar el terme?; ¿ho farien si, em comptes de parlar del president, parlessin, posem, del president de Timor Oriental, abans de la independència?), i mig govern, a més dels líders cívics, empresonat.

Si el Parlament i el govern legítims són els que van arribar al 27-O, demostrem-ho. Tot el que no sigui demostrar-ho amb fets és no tenir presents les famílies que van anar a votar l’1-O. És no comprendre el sentit d’aquell sacrifici col·lectiu. És no estar a l’altura del repte plantejat. És jugar cínicament amb les paraules, amb els conceptes, i dur els fets per una altra banda. La normalitat democràtica, doncs, és aquella, i no aquesta. No n’hi ha prou proclamant-ho. Cal demostrar-ho. No fer-ho és donar arguments als que volen substituir la nostra normalitat democràtica per la violència, la presó i l’exili. Dimecres que ve tornarem a la plaça del Rei. I seguirem denunciant la violència d’estat. Aquí i a Brussel·les. Aquesta és la nostra normalitat democràtica. I la vostra?

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT