20/12/2021

Nostàlgies

3 min
Un moment de la videotrucada entre Vladímir Putin i Xi Jinping.

Imperis. L’autoritarisme no perd la confiança. El món sembla disposat a oferir-los la combinació perfecta: interdependències econòmiques i crisi energètica; una incertesa pandèmica tossuda i mutant, que torna a enfosquir retrobaments; i una crisi profunda en la democràcia dels Estats Units, que els permet alimentar la idea d’un sistema defectuós i feble. El desconcert global sembla afavorir aquest moment de nostàlgies imperials i pensament reaccionari; d’abusos tecnològics i control social.

Fa només uns dies, Vladímir Putin i Xi Jinping, somrients a través de les seves pantalles, asseguraven que l’entesa entre Moscou i Pequín representa un “veritable model de cooperació” entre estats “per al segle XXI”. Rússia ha plantat el seu poder militar a la frontera amb Ucraïna i utilitza la dictadura de Lukaixenko com una peça més del seu poder desestabilitzador. La potència econòmica i tecnològica de la Xina ha aconseguit reestructurar el sistema internacional. Exhibicions de força per disfressar també problemes interns. Un dels grans interrogants d’aquesta transició geopolítica en marxa és precisament saber on i en quin moment es faran evidents els límits del poder de Putin i Xi.

El desplegament de l’ambició xinesa i les amenaces militars russes a la frontera ucraïnesa contrasten, a més, amb uns Estats Units abstrets i dividits. Amb articles i novetats editorials que especulen amb escenaris de guerra civil en un país que no aconsegueix superar la polarització.

“¿Pot la globalització convertir-se en una arma?”, es preguntava fa uns dies el columnista del Financial Times Gideon Rachman. Les interdependències que ens van fer sentir vulnerables quan la pandèmia va interrompre els fluxos del comerç global també són una garantia que la nostàlgia dels vells imperis no acaba d’encaixar en aquest món en transició.

Respostes. La por s’ha convertit en una constant. Por al contagi; por pel futur de molts llocs de treball que poden quedar obsolets; por de perdre poder adquisitiu, de l’encariment de preus o de l’escassetat; por de sentir-nos inadaptats davant d’uns canvis que semblen irreversibles. Però aquestes pors també ens han donat una nova consciència. El malestar global és molt més profund i més heterogeni del que voldrien els que pretenen instrumentalitzar-lo.

“Abans pensàvem que la línia divisòria es traçava entre les societats obertes i les tancades", explicava fa uns dies el politòleg Mark Leonard; però, més aviat, la gran diferència en aquest món pandèmic es definiria “entre una convivència gestionada i una de no gestionada”. Leonard posa l’accent en la importància de la gestió pública –des de la salut fins a la migració i la cultura o la tecnologia– per “assegurar-se que els béns públics estan ben protegits en comptes d'esperar el millor”.

Més enllà del joc de masculinitats, poders militars i influències polítiques, les societats tenen necessitats reals i urgents que la pandèmia ha aguditzat. El covid-19 s’ha convertit en la urgència definitiva que ha portat la Unió Europea ha superar el tabú de l’endeutament conjunt.

El discurs de Brussel·les sembla irreconeixible si el comparem amb els anys de la desregulació, la “competitivitat” a cop de rebaixes salarials i l’austeritat com a dogma de fe. Les polítiques socials també van ser víctimes de les asimetries de poder que van desfigurar les primeres línies mestres del projecte europeu. Víctimes d’una globalització desregulada que ens ha fet més interdependents però també més vulnerables.

Carme Colomina és periodista