El (nostre) negoci del Robert i les cabres

Reconeguem-ho, això de l'estat de les autonomies va ser un gran negoci per a l'Estat. Imagini-s'ho, van agafar els serveis més cars i més problemàtics i van transferir-los a les comunitats . Però, ai las, no van recordar que també havien de traspassar els diners per pagar aquests serveis. I, novament ai las, tampoc no van eliminar la seva part de l'administració, que va quedar buida de contingut i sense competències. I, ai las amb repicó, llavors l'Estat va començar a dir que les autonomies malbarataven els recursos (bé, algunes com el País Valencià i Madrid -que van falsificar els comptes- no, pobrets).

I, aprofitant, també van parlar de duplicitats. Ei, però no les seves, no, no. Qui duplicava eren els altres. Per exemple, l'Estat havia traspassat Sanitat, però mantenia el ministeri, l'edifici del ministeri, el ministre (o la ministra), l'estructura política del ministeri, l'estructura tècnica del ministeri, els funcionaris que ocupaven l'edifici del ministeri i, sobretot, el pressupost per pagar el ministre (o la ministra), les estructures, els funcionaris i l'edifici, pròpiament dit. Però, esclar, l'ofensiva nacionalista espanyola va oblidar aquests petits detalls sense importància i la premsa afecta (aquesta que a Europa provoca una barreja d'hilaritat i compassió) va iniciar la guerra demagògica. La culpa ja no era de la Pérfida Albión ni del Contuberni de Munic sinó dels maleïts catalans que dilapidaven els diners dels jubilats extremenys en ambaixades i en llengua. Però els números no enganyen (bé, si no és que les sumes les fan Rodrigo Rato, Esperanza Aguirre o Alberto Fabra) i al final radiografien la realitat. Dèficit públic espanyol: 774.549 milions. Dèficit de l'Estat: 592.572 milions (3/4 parts del total). Dèficit de les comunitats: 145.118 milions. Dèficit dels ajuntaments: 36.860 milions. Resultat final: efectivament, la culpa de tot és de les ambaixades i de la llengua.