Carta a Marc Márquez: 'El nou Ronaldinho'
Jorge Lorenzo podria ser Cristiano Ronaldo; Dani Pedrosa tendeix més a la introspecció de Leo Messi. Facin lloc, senyors, que ara arribes tu, Marc Márquez, el Ronaldinho de les motos. El somriure que revolucionarà un esport que havia perdut la batalla contra la Fórmula 1.
Tu peses 60 quilos i la teva moto 160. És aquesta fragilitat dels teus vint anyets el que desperta l'instint maternal de moltes mares que et veuen com el seu nen i que pateixen perquè no et facis mal en un d'aquests revolts. Però al mateix temps, ets el més espavilat de la classe, el més valent, el que porta les nenes de cul. Ho tens tot, Marc, i per això ens enganxem a la tele cada diumenge que corres i ens imaginem que, a sota el casc, deus pilotar amb el mateix somriure que et descobrim a la línia d'arribada.
Un somriure de nen, que els altres abandonem quan arribem a l'adolescència i ens comencem a prendre massa seriosament a nosaltres mateixos. Tu l'has sabut conservar i, encara que siguis extremadament competitiu, transmets la sensació que guanyar no és la causa de la teva alegria, sinó la conseqüència. Ronaldinho va utilitzar el mateix mètode per capgirar la història recent del Barça: una rialla plena de dents que el connectava emocionalment a l'afició i que generava un efecte mirall entre els que el miràvem.
El teu, però, no és el triomf d'una persona, sinó de tota una família que viu el teu esclat amb orgull, patiment i responsabilitat. Una família de poble i obrera, amb un pare, en Julià, que és conductor d'excavadores a l'atur, i una mare, la Roser, que és administrativa d'una empresa de camions. I l'avi Ramón, que va venir de Granada, que s'ha fotut un fart de pencar i que es va operar del cor gràcies a tu, que li vas dir que, si et volia veure guanyant el Campionat del Món, havia de passar pel quiròfan.
Tens vint anys i no has volgut, encara, trencar el cordó umbilical que t'uneix a la teva família. Vius a Cervera, a casa dels pares, en una habitació amb lliteres, i a la paret, les motos en miniatura de Valentino Rossi. Jugues a futbol al carrer amb el teu germà Àlex i vas a casa els avis a fer-los un petó, abans de marxar de viatge. A l'avió hi puja un nen i a la moto un home. Com aquells centaures de la mitologia grega, que eren meitat home i meitat cavall. Tu, meitat home, meitat nen. Un moment molt dolç, Marc.
Pel meu pare ets "aquest nano". Aquest nano això, aquest nano allò... No recordo que ell hagués mirat mai el motociclisme. Ara em truca cada diumenge que corres. Després de veure't guanyar al circuit d'Austin, em va dir: "Pobre de tu que la carta d'aquesta setmana no li escriguis a aquest nano"
