El nou cas Lewinsky
El cas Lewinsky va passar fa una dècada i mitja, però encara el recorda molta gent arreu del món. Es tracta d’una cosa més vella que l’anar a peu —home poderós, noia joveneta, sexe sòrdid i amb presses— que va coincidir amb els inicis de l’ús massiu d’internet. El fet que el paper de l’home poderós estigués interpretat pel llavors president dels Estats Units, Bill Clinton, i que l’assumpte acabés en un veritable huracà polític, amb un procés d’impeachment que no es veia des dels temps de Nixon, va arrodonir la cosa. Si rememoro aquest cas és perquè la llavors noia joveneta —Monica Lewinsky, que avui té 42 anys— ha tornat amb força a l’escena pública. Ho ha fet amb una conferència que, convenientment promocionada, ha rebut moltes visites a YouTube; quasi 3,5 milions en 10 mesos, per ser exactes. Aquesta xerrada es diu The price of shame (El preu de la vergonya) i Lewinsky la fa servir per reivindicar la seva condició de víctima fundacional de la gran plaga d’assetjaments i escarnis cibernètics. De fet, l’increïble to de martirologi de la peça la transforma en una mena de protomàrtir de la xacra del ciberbullying. Quan dic això, no crec pas exagerar: Lewinsky s’autoqualifica com la “pacient zero” de la pèrdua de reputació en el nou context de la digitalització global (“I was Patient Zero of losing a personal reputation on a global scale almost instantaneously”). Potser no s’adona que és justament aquest nou context el que ara li permet viure a còpia de repetir una vella anècdota, és a dir, de professionalitzar la seva condició autoatribuïda de “pacient zero”... De fet, poc després de l’escàndol ja va cobrar un milió i mig de dòlars per la seva autobiografia.
Tot plegat és menys anecdòtic del que sembla. L’argument central de Lewinsky, de fet, té ben poc a veure amb les conseqüències negatives de la digitalització en relació a possibles vulneracions de l’honor de les persones. No, la cosa no va ben bé d’això, sinó d’una interessantíssima adaptació postmoderna de les idees tradicionals de culpa i perdó, així com de la noció moderna de responsabilitat, expressades ara amb la fraseologia de l’autoajuda i el coaching. La premissa bàsica (cito literalment) és que “tothom pot cometre un error als 22 anys”. És inqüestionable, això: als 22, als 44 i fins i tot als 88. La naturalesa humana està lligada a la fal·libilitat, sens dubte. Res a dir respecte a això. L’interessant arriba amb el fet d’entendre aquesta generalització com un veritable ressort exculpatori. És a dir: com que, certament, tothom pot cometre una errada greu... aleshores no podem considerar les errades greus com una cosa reprovable o negativa. En la mesura que la noció de responsabilitat personal es considera superada i s’identifica amb la culpa veterotestamentària, qualsevol retret, per molt raonable que sigui, es jutja com un cas de vulneració de la nostra reputació, del nostre honor, de la nostra dignitat. Com un atac. El salt argumentatiu és enorme i grotesc; però alhora resulta gairebé imperceptible perquè ja comença a estar socialment assumit.
En qualsevol cas, l’acomodatici argument de Lewinsky ens permet reflexionar sobre assumptes que no existien fa 15 anys. Tothom pot dir algun disbarat al Twitter, per exemple. Evidentment. I no un, sinó dos. O tres. Conclusió: “Com que això li pot passar a tothom, no representa —des de la lògica de Monica — cap problema”. Ei, ni parlar-ne. La conclusió hauria de ser una altra, i el mateix plantejament del problema també. La qüestió a debatre no és la perdonable banalitat d’una sortida de to, sinó el mecanisme d’amplificació que la situa en l’esfera pública de manera instantània i, sobretot, irreversible. La qüestió a debatre, en definitiva, és l’ús social massiu d’una cosa com Twitter. Probablement algun lector em corregirà: “Del mal ús, deu voler dir”. Doncs no, em refereixo exactament a això, a un ús social massiu que fa literalment inevitable l’expansió viral de qualsevol cosa morbosa. Per què? Molt senzill: és l’única manera de fer-nos visibles enmig dels milions i milions de masses virtuals que expliquen coses rutinàries.
Si Max Weber va observar molt subtilment la relació entre l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, i Pekka Himanen, l’any 2001, va fer el mateix en relació als primers hackers i l’esperit cooperatiu a internet, ara Monica Lewinsky —potser sense saber-ho— ha teoritzat la fi de la noció de responsabilitat individual en l’era del Twitter. “Com que tothom pot equivocar-se, l’equivocació ja no existeix”. Un veritable bàlsam moral, ja ho veuen.
