Com un nou cavall de Troia

Explica Charles Tilly, historiador i sociòleg, en l’excel·lent llibre Violencia colectiva, com després de les dues guerres mundials del segle XX Europa ha aconseguit eliminar en gran part els conflictes armats interns i rebaixar el nivell de confrontació violenta entre els pobles. Malgrat això, la violència no s’ha reduït al món, sinó que Europa ha contribuït a exportar-la a altres indrets i a augmentar-ne el nivell destructiu com mai. Les xifres de morts en els conflictes bèl·lics dels darrers anys ho mostren a bastament. Ara bé, com que tot això passa lluny de nosaltres, ho atribuïm a conflictes obscurs, i, simplement, procurem evitar passejar per les zones més perilloses.

Però vivim en un sol món, ara més que mai, i la violència que semblava confinada lluny de les nostres fronteres esclata a Madrid, a París, a Brussel·les, al mig de les capitals més vigilades i aparentment més civilitzades i amables. Ja no es presenta en forma d’exèrcit motoritzat com en les imatges que sovint veiem de l’ocupació nazi; tampoc no es presenta en una altra forma que ha estat molt freqüent en el passat: com a revolta o revolució, amb la gent enfurismada sortint al carrer i destruint els símbols dels poders opressors. És molt probable que ja no tornem a veure aquestes formes de violència a Europa, almenys a l’Europa Occidental; ara, entre nosaltres, les dominacions s’exerceixen mitjançant l’economia, ja no calen armes per imposar determinats poders. I, alhora, la possibilitat de les revoltes és remota: quantes multituds són necessàries per aturar un tanc? Una pregunta formulada a Xile l’any 1973, en el moment del cop militar contra Allende. La resposta era tan clara que, a partir d’aquell moment, el model insurreccional, que havia estat un somni recurrent des del 1917, va anar desapareixent de l’imaginari col·lectiu.

Les noves formes de violència assalten des de fora, són una quinta columna que conviu amb nosaltres

Ens enfrontem a noves formes de violència. La pregunta que es formula ara és: quants policies es necessiten per controlar els fanàtics? Pregunta insuficient, al meu entendre, perquè la resposta és tan impossible com la de la insurrecció armada. Les noves formes de violència estan emprant l’estratègia del cavall de Troia: no és l’enfrontament entre dues potències, no és l’assalt des de fora, és un quinta columna que conviu amb nosaltres i pot aparèixer arreu. Inútil tancar fronteres, aixecar filferrades, escorcollar passatgers. Aquestes accions serveixen per tranquil·litzar-nos, per assegurar-nos que es fa el que es pot per protegir-nos. Gestos destinats a l’escena i a acontentar les actituds xenòfobes. Però allò que falla, allò que necessitem de veritat, és l’anàlisi lúcida del perquè d’aquests atacs: un diagnòstic que permeti la prevenció, no un dispositiu per combatre uns signes externs cada dia més impalpables i normalitzats.

En algun article anterior em referia a un nou sistema de classes a nivell mundial, un sistema de classes que correspon a l’etapa de la globalització. Ja sé que no està de moda parlar de classes socials: teòricament tots som iguals i tenim els mateixos drets i les mateixes oportunitats. El concepte de classe ha perdut el seu caràcter de símbol polític, però segueix sent un instrument analític extremadament fecund per comprendre els processos socials. La realitat és tossuda: s’està formant una nova classe baixa, feta d’immigrants que surten dels seus països fugint de la guerra o la misèria i tracten d’instal·lar-se a Occident. Malgrat totes les afirmacions sobre els drets humans, són persones que no gaudeixen de drets; assisteixen a l’espectacle de les societats riques però ho fan des dels marges, amb molt poques possibilitats reals de participar-hi. Pura contradicció: una ideologia igualitària repetida des de les escoles i els mitjans de comunicació enfront d’una societat cada vegada més desigualitària. N’hi ha prou passejant per algunes zones de la perifèria de París, per exemple, per comprendre immediatament que la situació de molts joves és tan desesperada que forçosament ha d’acabar explotant de males maneres.

Allò que mou els atacs terroristes no és la ideologia en si mateixa, sinó l’odi que provoca la marginació

L’existència d’una classe social provoca, sempre, efectes específics en la societat; allò que varia són les formes emprades. Hi ha un argument recurrent per negar aquesta evidència: no tots els pobres són terroristes, ni assassins, ni fanàtics. Òbviament. Mai tots els pobres es revolten, més encara, els més pobres gairebé no es revolten mai, que prou feina tenen per resistir cada dia. El terrorisme sempre reposa sobre algun tipus d’organització que invoca una veritat suprema; n’hi ha prou que algú la formuli, però el problema no és el tipus de veritat invocada, sinó el despit de qui se sent marginat. I quan hi ha moltes raons per al despit, el desig de venjança sorgeix indefectiblement; si es venç el fanatisme de l’Estat Islàmic n’apareixeran d’altres, perquè allò que mou els atacs terroristes no és la ideologia en si mateixa, sinó l’odi que provoca la marginació.

Europa passa per moments difícils; Europa ha canviat el món en moltes etapes de la història, però ara ens falta projecte, ens falta un projecte de futur capaç d’arrossegar propis i aliens entorn d’una utopia d’igualtat i progrés. Ens falta -i és urgent aconseguir-ho- formular un nou model de relacions entre les persones i entre els pobles. Paguem molt car no haver ajudat els altres continents a avançar econòmicament: la immigració, la deslocalització de les empreses, ens ho mostren a bastament. Cal tornar al lideratge amb un projecte més integrador, més democràtic, més obert, que neutralitzi les utopies destructores antigues que es multiplicaran si Europa ja només és capaç de defensar-se amb repressió.

Més continguts de