El nou cicle polític a França
Les eleccions d'abans-d'ahir a França per elegir els membres de l'Assemblea Nacional, que van ser la segona volta de les legislatives i que representen la quarta volta del cicle electoral, tanquen el procés electoral iniciat amb la llarga precampanya de les eleccions presidencials i fixen el mapa polític a l'Hexàgon per als propers cinc anys. La reforma constitucional de l'any 2000 no només va reduir el mandat presidencial de set a cinc anys i va establir la limitació de mandats presidencials, sinó que va imposar el ritme electoral: primer les eleccions presidencials i dos mesos després de la segona volta les eleccions legislatives. L'objectiu era clar: intentar evitar la cohabitació, que només porta bloqueig institucional i paràlisi política. Si l'eficàcia governamental és una de les obsessions dels pares de l'enginyeria institucional de la segona meitat del segle XX, la crisi econòmica actual no es pot permetre que una potència econòmica com França tingui de nou un president d'un color polític amb un primer ministre i un govern d'un color polític oposat. I això s'ha aconseguit.
Plantegem les principals novetats del paisatge polític postlegislatives.
En primer lloc, la contundent victòria del Partit Socialista, que li permetrà governar aplicant les directrius del seu programa, sense haver de pactar amb altres formacions polítiques. Aquesta victòria representa la concentració de poder més gran en mans d'un partit al llarg de la Cinquena República. El PS esdevé el partit hegemònic de la nova etapa, en disposar de tot el poder polític institucional: la presidència de la República (l'Elisi); la presidència del govern (Matignon) i tot el govern; la majoria a l'Assemblea Nacional (Palais Bourbon) i al Senat (Palais de Louxembourg); el govern de les principals ciutats del país, i el poder municipal (governs locals). Per tant, una unitat de direcció política, que hauria de servir per ajudar l'eficàcia governamental.
En segon lloc, la clara derrota de la UMP (el partit dominant fins fa només cinc setmanes), però no el seu enfonsament parlamentari, com havien predit algunes fonts. Certament, el partit gaullista passa a l'oposició amb totes les de la llei, i ara haurà de començar la seva recomposició interna (lluites per elegir un nou lideratge post-Sarkozy, definir un nou programa polític, establir una nova estratègia electoral, etc.), però ho farà mantenint un sostre electoral molt sòlid. L'hegemonia del gaullisme a la família de la dreta no s'ha vist amenaçat.
En tercer lloc, i com a conseqüència dels dos elements anteriors: si bé el discurs i els temes de campanya de les presidencials van ser protagonitzats pels dos partits extrems (l'extrema dreta, el Front Nacional de Marine Le Pen; i l'extrema esquerra, el Front d'Esquerres, del loquaç Jean-Luc Mélenchon), les legislatives han comportat un sistema en el qual s'ha reforçat el centre i la bipolarització entre els dos grans partits. Certament, el PS i la UMP mantenen de forma indiscutible la força dels respectius pols. I, per tant, s'han afeblit les dues formacions polítiques tradicionals aliades a cada un d'ells: el Modem de François Bayrou (que perd representació i es queda sense el seu lideratge a l'Assemblea Nacional), d'una banda, i l'esmentat Front d'Esquerres (també sense representació de Mélenchon), de l'altra. Caldrà dedicar especial atenció a l'evolució de l'espai de centre existent entre el gaullisme i el socialisme.
En quart lloc, cal destacar el retorn a la cambra baixa del Front Nacional, tot i que per la porta del darrere: amb només dos escons, i sense que la líder del partit hagi aconseguit l'escó. El fet de ser més un partit de protesta que un partit estructurat arreu del territori, d'una banda, i el sistema electoral majoritari a dues voltes, de l'altra, confirmen les enormes limitacions de l'extrema dreta a França per obtenir representació parlamentària.
En cinquè lloc i per acabar, caldrà veure com es concreta l'expectativa política creada per la gran llibertat d'acció i d'unitat política a mans del president, François Hollande, del seu govern i del PS en general. Un partit que no havia fet els deures i que s'ha trobat de sobte, en dos mesos, amb tot el poder institucional a les mans. D'una banda té el gran repte d'intentar demostrar que governar no vol dir, necessàriament, decebre. El gran repte actual dels governants en general i dels governants d'esquerra en particular, sobretot en un marc de greu crisi econòmica com l'actual. I, de l'altra, el repte del nou president "normal", que a diferència del superpresident anterior haurà de demostrar que té prou força personal per separar afers privats -entre la dona actual i la dona anterior- de vida política. Un tema recurrent en la vida política francesa.
