El nou ordre de Trump

AGENDA. Donald Trump està redibuixant el mapa dels equilibris i les aliances mundials. Sigui per interessos empresarials, per una particular llista de fílies i fòbies, per la dèria d’anar contra el llegat de Barack Obama o perquè la seva visió del món no s’edifica des del pensament sinó des de l’estómac. “Desconfiança” i “venjança” són les dues claus de l’èxit que Trump ja recomanava a les xerrades suposadament motivacionals que feia a finals dels 90 i principis del 2000 mentre viatjava, cobrant, pels Estats Units, i ho aprofitava per tancar negocis.

En cada decisió, l’ara president nord-americà reescriu les etiquetes que intenten explicar la seva agenda internacional. Trump no és aïllacionista. No s’ha tancat a casa i s’ha oblidat del món. Els bombardejos esporàdics a Síria, el suport incondicional a Israel o l’acostament a Corea del Nord demostren que la gesticulació exterior trumpista funciona. Si més no, de moment. Trump es desmarca dels compromisos internacionals firmats pel seu antecessor però no s’enretira del món. Del seu món.

L’unilateralisme de Trump és capriciós. Renega dels aliats tradicionals. Planta la Unió Europea en el pacte nuclear amb l’Iran i el Japó quan es retira de l’acord comercial transpacífic però, alhora, reforça els vincles amb l’Aràbia Saudita i compra l’argumentari i les obsessions de Benjamin Netanyahu.

LEGITIMITAT. Els falcons han tornat a la Casa Blanca i, amb ells, el discurs del canvi de règim i de la política de confrontació al Pròxim Orient -que mai va deixar d’existir, però ara es rearma per convertir la regió en “més caòtica, més perillosa i més violenta que en els últims anys”, assegura Lurdes Vidal, de l’IEMed-. I a diferència de George W. Bush, Trump ni tan sols busca acompanyants de segona fila amb ganes de retratar-se amb els peus sobre la taula en un ranxo o en una torre ostentosa.

El menyspreu profund de la nova Casa Blanca per les Nacions Unides fa que ni tan sols consideri necessari haver de mentir sobre les seves intencions. Els anuncis d’intervencions militars o de sancions econòmiques i la retirada de tractats internacionals es decideixen sobre una legitimitat autoconcedida: la de considerar-se el representant d’un poble (d’un sector molt concret de l’electorat que el va votar) que fa allò que ha promès.

DISCURS. Interpretacions versionades de l’ America first es van fent globals. L’agenda Trump ja és transatlàntica. La idea de “recuperar el control” del Brexit, d’aixecar murs contra la immigració, el menyspreu per la Unió Europea, els lideratges autoritaris construïts sobre la imposició de majories i l’eliminació de la dissidència, el discurs que cal salvar la civilització occidental, ressonen a banda i banda de l’Atlàntic.

Steve Bannon fa de nexe d’unió. L’home que va portar Trump a la Casa Blanca amb el suport de l’extrema dreta nord-americana es passeja ara per Europa i fa campanya amb la Lliga Nord a Itàlia, es retrata amb Vox a Espanya i lloa el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, perquè el considera “un heroi”.

Sense adonar-se’n, l’Europa menystinguda per Trump transforma el seu propi discurs. Marine Le Pen organitza una festa del Primer de Maig a Niça autoproclamant-se la representant de l’“Europa de les nacions”. Emmanuel Macron va comparèixer davant el Parlament Europeu el mes passat per explicar la seva idea d’Unió Europea i va pronunciar fins a 23 vegades en un discurs la paraula sobirania. Itàlia es prepara per a un govern euroescèptic i xenòfob. I tots asseguren que representen la voluntat d’un poble desconcertat en un món més inestable.

Més continguts de