Un nou relat per a Europa

“La política és el joc que estableix en el present una unió entre el futur obert i el passat tancat”. La sentència és de Van Middelaar, i la podeu trobar en el seu extraordinari assaig The passage to Europe: How a continent became a union.

L’arribada de Syriza al poder a Grècia, i sobretot l’aposta del ministre de Finances Varufakis per construir un nou relat econòmic, polític i social per a Europa, amb un marcat accent mediterrani, posa de manifest una cosa per a mi tan clara com necessària: a Europa, finalment, es torna a parlar de política i de ciutadania.

Ressona arreu el cop grec sobre la taula europea. Cansada d’acceptar passivament un discurs monotemàtic i acusador (“Tot això és culpa vostra, pagueu-ho”) i, en el millor dels casos, condescendent (“Us ajudarem, no patiu, però a la nostra manera”), la desesperació planta cara i proposa alternatives.

Després d’anys de crisi, durant els quals Europa ha perdut legitimitat i credibilitat a marxes forçades, el públic grec ha decidit canviar el guió d’aquesta tragèdia ídem.

Sí, esclar que hi ha una responsabilitat grega en aquesta crisi, com també n’hi ha de part de bancs i institucions europees que se n’han beneficiat quan els ha anat bé. El problema és que qui està assumint el pagament de la factura no és, ni de bon tros, a qui li pertoca.

Al llarg dels darrers seixanta anys s’han elaborat al voltant de les vicissituds europees tres grans tipus de discurs (torno a Van Middelaar): l’Europa dels estats (confederalisme), l’Europa dels despatxos (funcionalisme) i l’Europa de la ciutadania (federalisme).

L’Europa dels estats fonamenta la política europea en la cooperació entre governs, a qui no agraden gaire les institucions centralitzades (això vol dir, entre altres coses, que ara com ara els aliats dels estats són, encara, els altres estats, i no necessàriament altres actors, per molts clams democràtics i moltes manifestacions massives -i legítimes- que s’organitzin).

L’Europa dels despatxos, la tecnocràcia, considera que la vida política és un fenomen sobreestimat i superficial. Sovint practica un succedani de despotisme il·lustrat, i malauradament (ho he patit en carn pròpia) el menyspreu que la Comissió Europea mostra cap als representants del poble del Parlament Europeu resulta irritant i vergonyant. A aquests funcionalistes els preocupa més la seva pròpia conservació que no pas veure un dia realitzat el somni d’una Europa unida i veritablement democràtica.

Finalment, l’Europa de la ciutadania, amb vocació federalista europea, aspira a transferir determinades competències, avui estatals, cap a institucions europees que siguin directament escollides, i per tant representatives i controlades per un demos europeu.

D’aquests tres relats, el que més directament aposta per construir, transcendir i avançar és, sens dubte, el darrer, el ciutadà.

Els darrers esdeveniments europeus suposen un magnífic laboratori per constatar la validesa d’aquesta anàlisi tripolar. Si bé els darrers anys el relat l’han escrit fonamentalment confederalistes i funcionalistes, menyspreant la veu ciutadana, assistim ara a un gir desconcertant de la història que, certament, tindrà conseqüències imprevisibles. Si no fos perquè la realitat és tràgica, tot plegat semblaria el guió d’una novel·la de ficció futurista al més pur estil Maze Runner, Divergent o fins i tot Els jocs de la fam. Quan a algú se li posa la corda al coll no se li pot demanar que sigui “pragmàtic” i “responsable”. La revolta democràtica apareix, doncs, com a única resposta alternativa a acceptar una sentència de mort lenta i agonitzant.

Tsipras ha deixat molt clar que no negociarà amb un ens eteri i ademocràtic ( troica ) i que les mesures que cal emprendre han de sortir del diàleg i el contrast d’idees, però sempre tenint en compte els mandats ciutadans -res de rebre ordres i instruccions via e-mail, doncs-. I com a mostra que la cosa va de veres, es planta amb un No en majúscules davant del TTIP.

S’ha acabat la no-política. Però és que era això o el no-res. O es reactivava el somni europeu a partir d’un relat ciutadà, o ja sabem on ens conduïen els relats dels estats i els despatxos: a nimietats, o, pitjor, a l’abisme. Assistim, per què no dir-ho, a un retorn del mite i de l’èpica, a una revalorització de la dialèctica i la confrontació d’idees, a una recuperació del debat com a eix constructor.

Torna a ser possible creure en Europa. El somni de l’Europa dels pobles i els ciutadans revifa, talment l’au fènix, de les cendres gregues davant l’estupefacció de governs i despatxos.

Més continguts de