Els nous problemes d’Alemanya a l’est
En el vol de Londres a Munic, l’hostessa de la Lufthansa em va donar una diminuta barra de xocolata embolicada de groc, la ració habitual. Quan va veure que estava concentrat en un llarg document en alemany, me’n va donar una altra i va exclamar: “Sie sind so fleissig! ” (“Sí que és treballador, vostè”). Li vaig explicar que, en realitat, era l’acord de coalició -de 177 pàgines- entre els tres partits que formen el nou govern alemany. Entusiasmada, em va donar tot un grapat d’aquelles barretes de xocolata en miniatura i després un grapat més. Li vaig oferir gairebé totes les xocolatines al meu veí, que tenia criatures petites, però me’n vaig guardar un parell a la butxaca. Uns quants dies després n’hi vaig donar una a un important ministre del govern semàfor, format per socialdemòcrates, verds i liberals, que aquest dimecres ha pres possessió a Berlín. La va acceptar amb la deguda solemnitat.
L’ocasió es mereix una mica de xocolata. Tenint en compte la dificultat de trobar un comú denominador entre tres partits diferents, l’acord de coalició és força coherent, substancial i ambiciós. Fins i tot hi ha passatges ben escrits que recorden l’emotiva retòrica del gran canceller de l’Ostpolitik, Willy Brandt. Com correspon a una democràcia més respectada ara que la nord-americana, proposa una combinació de continuïtat i canvi.
Ara bé, el govern encapçalat pel canceller Olaf Scholz té al davant, ja des del primer dia, grans reptes. Com ha passat tantes vegades en la història, molts d’aquests desafiaments es plantegen a l’est. Són els nous problemes d’Alemanya a l’Est d’Europa i més enllà.
En realitat, el primer de tots ja el té dintre de les seves pròpies fronteres, a l’antiga Alemanya de l’Est. A les eleccions generals del setembre, prop d’una quarta part dels vots emesos a Saxònia i Turíngia van anar a parar a Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta i xenòfob. Aquesta setmana hi ha hagut a Saxònia una manifestació, una flash mob, contra la vacunació obligatòria, organitzada, segons diuen, per activistes d’extrema dreta. La psicologia social que hi ha al darrere té més coses en comú amb la d’altres regions de l’Europa central postcomunista -com ara Polònia i Hongria- que no pas, per exemple, amb la d’Hamburg o Stuttgart. En aquest sentit, és d’especial rellevància que el programa de Scholz inclogui el “respecte” pels que se senten ignorats o menyspreats.
El segon nou problema d’Alemanya a l’Europa de l’Est és l’erosió de la democràcia i l’estat de dret a Polònia i Hongria. La presència econòmica d’Alemanya en aquests països és enorme. Sota la cancellera Angela Merkel, Berlín ha sigut en gran part responsable de l’actitud massa tolerant adoptada per la UE respecte a aquests governs populistes. L’acord de coalició fa molt d’èmfasi en la necessitat de més unitat europea i més respecte per l’estat de dret. ¿El nou govern arribarà fins al final i defensarà amb decisió la intervenció europea per restaurar la democràcia a Hongria i l’estat de dret a Polònia?
El tercer problema i el quart estan inextricablement entrellaçats. Afecten els territoris entre la UE i Rússia -és a dir, Ucraïna i Bielorússia- i la mateixa Rússia. L’equilibri entre les relacions amb Rússia i les mantingudes amb altres països de l’est i el centre d’Europa és un dels enigmes més antics de la política alemanya a la regió. Durant aquests últims tres-cents anys n’hem vist totes les variants possibles, fins i tot la més extrema: la divisió total i brutal de Polònia entre l’Alemanya de Hitler i la Unió Soviètica de Stalin, d’acord amb les condicions pactades en secret la tardor del 1939. Els vells fantasmes es desperten fàcilment a l’Europa de l’Est. Molts consideren que el gasoducte Nord Stream 2, que connecta Rússia directament amb Alemanya, demostra una vegada més que Alemanya prioritza la seva relació amb Moscou per damunt dels interessos dels territoris que hi ha entremig.
Des d’aquest punt de vista, l’acord de coalició crida especialment l’atenció. Situa la relació amb Ucraïna i Bielorússia immediatament al darrere de les mantingudes amb els EUA i el Regne Unit, i abans de Rússia. Dona suport a la petició de noves eleccions per part de l’oposició bielorussa i considera “inacceptable la intervenció de Moscou a favor del president bielorús, Aleksandr Lukaixenko”. Es compromet a fer costat a la restauració de la “total integritat i sobirania territorial” d’Ucraïna i demana que es posi fi a qualsevol intent de desestabilitzar aquest país.
Però vet aquí que, quan tot just s’acaba de firmar l’acord, aquestes bones paraules ja es posen a prova. Vladímir Putin està desplegant un gran contingent militar a la frontera oriental d’Ucraïna i exigeix que es respecti la “línia vermella” fixada per ell mateix, segons la qual aquest país no ha d’entrar a l’OTAN ni pot rebre material ni ajuda militar dels membres de l’Aliança. La intel·ligència nord-americana afirma que té tot l’aspecte d’un exèrcit preparat per a la invasió. Un dels participants en la reunió anual del Club de Debat Valdai, que va tenir lloc a l’octubre amb la intervenció de Putin, va tornar amb la impressió que l’amenaça russa era real. Pel que sembla, però, la intel·ligència alemanya creu que és pura fatxenderia.
Sigui com sigui, fa falta una capacitat de dissuasió creïble. El president Joe Biden es concentra en les mesures econòmiques i Alemanya és un actor clau en l’orquestra europea i occidental. ¿El canceller Scholz està disposat a dir-li clarament al líder rus -si més no, en privat- que, si Rússia torna a envair Ucraïna, el gasoducte Nord Stream 2 es convertirà en el mastodont submarí més gran i inútil del món? Això no li agradaria gens a l’antic cap del partit de Scholz, Gerhard Schröder, que és el president de Nord Stream 2 -un autèntic escàndol-, però seria un senyal indiscutible del compromís del nou govern amb la democràcia, Europa i Occident.
El tema de Rússia i Ucraïna és el més urgent, però el cinquè problema d’Alemanya a l’est -en aquest cas, ens referim al planeta-és el més greu a llarg termini: la Xina. Si voleu, en podem dir el problema de l’Extrem Orient. Crida també l’atenció el llenguatge de l’acord de coalició quan parla de la Xina. Adopta la fórmula triàdica de la UE: “associació, competència i rivalitat sistèmica”; esmenta, a més, les violacions dels drets humans a Xinjiang, la destrucció de la política basada en “un país, dos sistemes” a Hong Kong i la necessitat d’una coordinació transatlàntica de la política sobre el gegant asiàtic. A l’acord s’insisteix que qualsevol canvi de l’statu quo a l’estret de Taiwan només serà possible si es fa d’una manera pacífica i de mutu acord.
Ara, en aquests moments, la Xina està bloquejant totes les importacions de Lituània; vol castigar el petit estat bàltic, membre de la UE, perquè ha permès l’obertura d’una delegació de Taiwan. Pequín ha arribat a pressionar les empreses multinacionals perquè interrompin les operacions amb els seus proveïdors lituans. Com ja sabem, la UE és un únic bloc comercial que parla amb una sola veu. La Comissió Europea proposa un gran paquet de mesures precisament per contrarestar aquest assetjament. ¿Està Alemanya disposada a secundar una resposta contundent de la UE a l’intent de Pequín de dividir Europa i controlar-la, o té massa por de perjudicar les seves relacions econòmiques amb la Xina?
El nou govern alemany s’enfronta a dos grans obstacles interns a l’hora d’abordar aquests problemes: l’empresariat alemany, que l’únic que vol majoritàriament és continuar guanyant diners en tots aquests països, sobretot a la Xina, i l’opinió pública alemanya, que en gran part encara no s’ha adonat que el món s’ha tornat molt amenaçador, sobretot a l’Europa de l’Est i a l’Extrem Orient. Però, si més no, en el nou govern hi ha, per damunt de tot, una comprensió intel·lectual dels problemes i la proclamació d’una voluntat política. Si els nous dirigents alemanys aconsegueixen trobar l’equilibri necessari en tots aquests casos, no rebrem només una escarransida barra de xocolata de Lufthansa sinó una gran capsa de les millors xocolatines belgues.
