La nova història d'Europa
Els principals polítics de la Unió Europea ho tenen difícil. A més d'haver de dur a terme el complicat salvament de la unió monetària, han d'aclarir per què cal fer-ho i què en traiem de tot plegat. Amb massa freqüència els polítics redueixen Europa a l'euro i redueixen, també, l'objectiu comú de la Unió al diner.
Per què és necessària Europa? Com es pot explicar de manera comprensible allò que la manté unida en el seu fur intern? Calen conceptes clars de referència: en el passat ens bastava "ampliar i aprofundir"; tanmateix, amb la gran ampliació del 2004 i el Tractat de Lisboa, això s'ha acabat. Actualment és el lema "solidaritat i autoafirmació" el que configura la nova història d'Europa. D'una banda, la crisi de la unió monetària (que no és cap crisi de l'euro) i, de l'altra, el paper d'Europa a escala mundial ens mostren com la solidaritat i l'autoafirmació han d'adaptar-se exactament a la Unió Europea, tant avui com en els pròxims anys. El concepte de solidaritat té una llarga història que es remunta als inicis de la Comunitat Econòmica Europea, amb la política agrícola comuna i el Fons Social Europeu. No cal repetir aquí aquesta història. Ens serà més útil donar una ullada al Tractat de Lisboa. Trobem el principi que ens interessa a l'apartat 3 de l'article 3 del Tractat de la Unió Europea: "La Unió fomentarà la cohesió econòmica, social i territorial i la solidaritat entre els Estats membres". Així doncs, qui amb arrogància populista vulgui expulsar Grècia, Portugal o qualsevol altre país de la Unió, estarà incomplint el Tractat.
El Tractat no només aplica el concepte de solidaritat a la Unió Europea, sinó que l'apartat 5 de l'article 3 el relaciona expressament amb la resta del món: "En les seves relacions amb la resta del món, la Unió afirmarà i promourà els seus valors i interessos i contribuirà a la protecció dels seus ciutadans".
Això ens és útil per a la definició d' autoafirmació : el Tractat no té por d'una representació d'interessos justa de la Unió Europea a l'escena mundial.
I també és igual de clar en el cas del concepte de solidaritat, en el mateix apartat 3 de l'article 3: "La Unió establirà un mercat interior. Maldarà pel desenvolupament sostenible d'Europa basat en un creixement econòmic equilibrat i en l'estabilitat dels preus, en una economia social de mercat altament competitiva, que tendeixi a la plena ocupació i al progrés social, i en un nivell elevat de protecció i millora de la qualitat del medi ambient. Així mateix, promourà el progrés científic i tècnic. La Unió combatrà l'exclusió social i la discriminació i fomentarà la justícia i la protecció socials [...]".
Són paraules que en aquests moments no escoltem gaire de boca dels polítics. Així doncs, els ciutadans cada cop miren amb més escepticisme una Unió que amenaça a desintegrar-se en la lluita contra la crisi i el salvament de l'euro, i que ni tan sols sap ben bé per què ho fa. S'acostuma a sentir que hi ha una manca de solidaritat.
En aquesta Unió, solidaritat equival a interès propi ben entès. Segons el lema dels tres mosqueters, "un per a tots, tots per a un", això hauria de generar la força per a l'autoafirmació d'Europa.
La manca de solidaritat es fa palesa en la lluita pel salvament de la unió monetària. En el debat públic, es discuteix sobretot la interpretació de l'apartat 1 de l'article 125 i l'apartat 2 de l'article 122 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. L'article 122 disposa les mesures en cas d'emergència, és a dir, l'ajuda. L'article 125 estipula una limitació de la responsabilitat, l'anomenat principi de "no corresponsabilitat financera".
Lamentablement, només de tant en tant es fa referència en la discussió a l'esmentat apartat 3 de l'article 3, el qual suposa la base per a tots els articles següents. Per responsabilitat s'entén l'assumpció automàtica per part d'un tercer d'un deute. De fet, els altres estats membres poden assumir-ho però no estan obligats a fer-ho. El Tractat no estableix cap prohibició de suport, però tampoc cap obligació de suport automàtica. La solidaritat es converteix en una qüestió de criteri polític. És exactament allò que va succeir a la cimera de la UE del juliol del 2011, en què el Consell Europeu va fer ús del seu marge de llibertat perquè l'ajuda rau en interès de tots. A canvi, s'exigeix l'acció solidària de Grècia, la qual ha d'assumir finalment la seva responsabilitat, disminuir el deute, acabar amb el consum a crèdit i guanyar competitivitat.
Precisament en temps de crisi, la Unió ha de fomentar "la cohesió econòmica, social i territorial i la solidaritat entre els estats membres". Per aconseguir aquest fi es necessita una millor explicació de les decisions. No es tracta únicament de Grècia, i tampoc d'una millor unió monetària. Es tracta d'una Unió Europea que faci finalment justícia al seu nom.
Al Tractat de Lisboa trobem definits amb mots senzills els objectius adequats, només cal llegir. La solidaritat i l'autoafirmació són objectius que aquesta Unió encara no ha assolit. Per tant, la nova història d'Europa descriu quina serà la tasca de futur de la Unió.
