La nova llei contra Catalunya (1906)

Editorial de La Veu de Catalunya (23-III-1906) que dirigia Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917). Fa 115 anys de Solidaritat Catalana, moviment ampli gestat en contra d’una llei que imposava penes màximes per castigar expressions catalanistes, algunes sotmeses a jurisdicció militar.

Unes quantes dotzenes de diputats que ho són per haver rebut l’acta de mans del ministre de la Governació, que depenen moral i fins materialment del Govern, que no tenen cap representació del poble, han votat l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions. Avui el Rei l’ha sancionada. Demà la publicarà la Gaceta, i demà passat tindrà força de llei. És una llei pensada i feta contra Catalunya, i el poble català n’ha protestat de la manera més unànime i enèrgica. Cap altra llei com aquesta havia sublevat tant els esperits. I no l’ha acabada encara la protesta, perquè vol que quedi ben sabut que s’és feta, aprovada i sancionada contra la voluntat popular. Els diputats que, dins la sala de sessions del Congrés, s’han fet ressò de les manifestacions del poble i tot el poble s’aplegaran en una ciutat catalana, i en grandiosa assemblea popular refermaran i sancionaran la protesta més imponent contra aquesta llei, que tira a ofegar la lliure expansió dels sentiments que, honrada i lleialment, ragen de la voluntat popular. Cal demostrar seriosament a la oligarquia buròcrata centralista que la protesta serà permanent i que sempre reclamarem se’ns retorni el tracte dels pobles lliures i civilitzats. Cal que lo mateix facin tots els demés pobles espanyols, aixecant-se unànimement contra l’acció corruptora d’aqueixa centralització, font de totes les desgràcies que patim. Tots ells haurien d’alçar llur veu contra aqueixa llei que ens posa al nivell dels pobles més regressius i més tiranitzats. Sols a Turquia i a Rússia s’atreveixen els governs a presentar lleis com la de jurisdiccions. És una regressió de quatre segles en el nostre règim polític; ens treu arbitràriament del règim de vida expansiva que disfruten els pobles civilitzats d’Europa. És una derivació cap a l’absolutisme. Per a comble de sarcasme i d’ignomínia, han sigut els que es diuen lliberals els que han tingut la despreocupació d’engendrar aqueixa gestació d’absolutisme.