La nova vella esquerra a Catalunya

Les Candidatures d’Unitat Popular i Podem representen dues esquerres absolutament antagòniques, històricament irreconciliables. Totes dues connecten amb la història de les esquerres catalanes, alhora que poen de models més recents i directes de les revoltes estudiantils i de la contracultura del decenni de 1960. Tot plegat s’amaneix de la vella lluita de la identitat catalana de sobreviure als debats ideològics globals, i atènyer els objectius del catalanisme, avui sortosament constituït quasi sense dubtes en independentisme.

Podem no és solament un espasme lerrouxista. Podem és un partit de centralisme democràtic, quadres, avantguarda, jerarquia, i estudiadíssimes estratègies electorals i de dinàmica de partits. Amb totes les diferències i prevencions possibles, és el que per a molts representava el PSUC de la Guerra Civil, oposat al POUM i a les forces de la CNT-FAI. Justament, la tradició de l’altra esquerra, la que va perdre el 1937, és la que, també amb moltes precaucions, entronca amb les CUP, que a més participen decisivament en l’independentisme català. Breu, Podem es prepara per al Palau d’Hivern de 1917, mentre que les CUP busquen les col·lectivitzacions de 1936.

Tant Catalunya com Espanya es troben abocades a una permanent invocació de situacions extretes de la Guerra Civil de 1936. Possiblement és causa de la síntesi que va ser de tots els conflictes, particulars i generals, que es van intentar de resoldre en aquella guerra. Tanmateix, com deia més amunt, la situació actual de Podem i les CUP és molt més deutora dels moviments d’esquerres del decenni de 1960. Un dels productes més importants de la contracultura dels seixanta no va ser, com s’ha fet creure, els hippies, sinó l’anomenada New Left -Nova Esquerra-. Inspirada per Herbert Marcuse, la New Left va viure un gran apogeu als campus universitaris dels Estats Units, i es va galvanitzar a través de la seva oposició a la Guerra del Vietnam. Si alguna cosa és profundament admirada, evocada i imitada des de la nova esquerra millennial americana és la nova esquerra baby boomer. Tota una declaració d’intencions, i també d’errors.

Un oblidat ideòleg i cronista de la revolució dels seixanta apareix per alliçonar, ahir com avui, sobre aquests errors. Paul Goodman, multifacètic pensador anarquista jueu americà, va ser un dels primers artífexs ideològics de la contracultura estudiantil dels seixanta. Consistent i fidel al seu ideari anarquista, Goodman va establir una intensa connexió amb els baby boomers a partir de la publicació el 1960 del seu Growing up absurd. Problems of youth in the organized society. La seva obra de crítica social oferia una elaborada resposta al creixent rebuig juvenil de la societat que els envoltava, i aviat es va convertir en llibre de capçalera dels estudiants als campus americans.

Goodman va gaudir d’una gran influència, respectabilitat i prestigi en la contracultura dels seixanta. El rebuig social, l’alienació del sistema i la deshumanització amb els quals el jovent s’havia d’enfrontar van ser una bona base per llançar un projecte anarquista. Això no obstant, l’ideal anàrquic de Goodman no era el de l’acostumada revolució anarquista llatina amb altes dosis de violència. Goodman volia una reforma, una renovació total que retornés la humanitat als individus. Goodman reclamava una revolta que continués la tradició intel·lectual que culturalment s’heretava, i que la tradició signifiqués la humanització social i de l’existència de l’individu. No perseguia el que moltes vegades l’anarquisme ibèric -i no tan ibèric- ha retratat com un nou començament. Goodman aspirava a incorporar els seus enemics a través del debat, i guanyar-los per a la causa dels estudiants. En un principi, per a Goodman els boomers eren el futur, un futur brillant en què la humanitat tingués autonomia plena per a la seva realització.

Però amb l’ofensiva del Tet de 1968 al Vietnam i l’augment de la violència i la repressió als campus americans la New Left es va anar desencantant progressivament amb el discurs de Goodman. Hi havia impaciència, però també la ignorància de la destrucció per la destrucció. Les genealogies intel·lectuals i d’erudició de Goodman eren rebutjades per estudiants radicalitzats. Calia una societat nova. I aquesta societat nova no cercava l’autonomia humana, sinó destruir l’ordre existent per un nou ordre: capgirar el poder sense dissoldre el poder. En la radicalització de la New Left va irrompre amb força el marxisme leninisme de tots els pelatges. Com Goodman assenyala, la revolta i la renovació social que ell esperava van descarrilar. L’any 1970 l’esquerra estatista, autoritària i violenta havia pres la contracultura dels campus universitaris americans. Goodman moria el 1972, crític amb el moviment que havia ajudat a construir.

Podem és una actualització d’aquella nova esquerra estatista i autoritària, de receptes conegudes. Per contra, les CUP, per molt de marxisme leninisme que corri per les seves assemblees, justament gràcies a aquestes assemblees i aquesta espurna llibertària encara representen l’estadi il·lusionant i il·lusionat de la contracultura dels primers anys del 1960. Ara caldrà esperar per veure quin rumb acaben prenent aquestes CUP.

Més continguts de