Les noves classes globals

La cara que ens mostra Europa en aquests moments és francament preocupant. Fa temps que sabem que el gran projecte europeu ha estat segrestat pel capital, i que tal com és ara la UE no en podem esperar l’aprofundiment de la democràcia ni l’ajut als qui tenen dificultats. Ben recentment el tractament que s’ha donat a Grècia ha acabat de reblar el clau, per si algú encara en tenia dubtes. Sempre confiem, però, que la ciutadania corregirà els errors dels governants i en triarà d’altres més respectuosos amb la democràcia i amb el progrés humà.

La realitat, però, està desmentint aquestes esperances. L’onada de refugiats que tracten d’allunyar-se de la mort segura als seus països ha desfermat unes actituds que semblaven impensables entre nosaltres fa encara pocs anys. Que el ceptre d’Angela Merkel trontolli perquè ha estat massa receptiva amb els refugiats és ja una paradoxa. Qui ens ho havia de dir, que Frau Merkel podria caure pel fet de ser massa bona amb els més febles! Però no és només a Alemanya on la població reclama tancar portes als nouvinguts no desitjats, oblidant així tot tipus de principis, des dels drets humans fins a la més bàsica solidaritat en la desgràcia: Dinamarca, Suècia, aquests països que han estat models de benestar i progrés durant anys, que en el seu moment van acollir tan cordialment els fugitius de Xile i l’Argentina i tants altres llocs amarats d’horror, ara es desdiuen del seu paper de refugi i posen en marxa polítiques per expulsar-los o confiscar-los allò que portin que tingui un mínim de valor. Per no parlar, esclar, de les accions que hem vist a la frontera d’Hongria, entre altres llocs, on els refugiats són rebuts amb filferrades, gasos o empentes, en unes escenes insuportables, unes accions ben similars a les que aplica l’estat espanyol a la nostra frontera sud.

Però allò que colpeix més no és que els governs siguin insolidaris, sinó que ho sigui la població, que la xenofòbia s’estengui per un continent que tantes vegades s’ha mostrat obert i acollidor. Pensem, per exemple, en la gran tradició francesa de pàtria dels exiliats de tot arreu. Què en queda, ara, amb un Front Nacional cada dia més votat? Per quina raó la població europea sembla decantar-se avui cap a la xenofòbia, fins i tot als països que teníem com a models de generositat? Per què perillen ara els acords de Schengen i pren cos la dissolució d’una ciutadania europea que s’estava començant a forjar, malgrat totes les dificultats?

La resposta, al meu entendre, cal buscar-la en els canvis estructurals que està provocant la globalització. En el marc dels estats europeus prevalent durant uns quants segles, les classes socials es definien, sobretot, en l’àmbit nacional de cada país. Les posicions polítiques i ideològiques de cada grup social s’establien en funció de la seva situació en l’estructura local, o del país, com a màxim. Ara la globalització implica una reorganització completa de les classes socials; una reorganització que s’està produint davant nostre però ens costa de veure, perquè no tenim a punt els conceptes adients per identificar les noves classes, en un moment en què encara és visible l’antiga divisió i es combina de mil maneres amb la nova.

Què està passant? Les burgesies ja no són totalment nacionals, sinó que podem distingir entre una classe capitalista d’àmbit mundial, aquella que comprèn aproximadament l’1% més ric del planeta, i una burgesia nacional en retrocés, que va perdent batalles. Paral·lelament assistim a la formació incipient d’una classe mitjana i una classe treballadora globals. El grup que durant anys ha configurat la classe treballadora als diversos països europeus ocupava la part baixa de l’escala social; però quan les classes es globalitzen, ocupa el lloc de l’antiga classe mitjana tot i estar empobrint-se a causa de la crisi. Ara hi ha una altra classe baixa, una classe treballadora —que no vol dir assalariada, en molts aspectes és marginal— constituïda per la immigració procedent de fora d’Europa. Són aquestes persones, que arriben sense res, fugint de la misèria o la mort, les que constitueixen la classe més desafavorida. Els treballadors europeus han aconseguit drets, avantatges; els immigrants, no. Útils quan els necessitem, ens preguntem després què hi fan aquí, per què han vingut, si aquí no és casa seva.

I els treballadors europeus que s’estaven acostant als privilegis de la classe mitjana i que els estan perdent, pressionats per la classe capitalista, es tornen conservadors, davant les diverses amenaces. Si hi ha alguna cosa a repartir, que sigui per a nosaltres, no per als que vénen de fora; ja no els reconeixem ni el dret a la vida. Abstractament, sí, però de fet tolerem que s’ofeguin o que visquin acampats de mala manera. Institucionalment la solidaritat desapareix. Individualment encara molts europeus som solidaris, i acolliríem a casa nostra aquestes criatures que s’ofeguen al Mediterrani, si els governs no ho fessin impossible. Però els pobles europeus els rebutgen, oblidant el patiment dels nostres pares i avis fugitius fa menys de vuitanta anys.

Europa està perdent els seus valors fonamentals, destruïts per les oligarquies i per una població que vol seguir en el confort del consum. Espanya encara no està en aquest punt: tal vegada s’arribarà a un govern progressista, tan necessari, que capgiri les actituds d’insolidaritat. Però no n’hi ha prou empenyent a Catalunya i a Espanya: cal fer-ho també per un canvi a la Unió Europea, ja que malauradament sabem prou bé on pot arribar la dreta xenòfoba quan aconsegueix el suport de la població.

Més continguts de