#novullpagar o l'iceberg de la insubmissió cívica
La protesta #novullpagar va néixer amb un vídeo penjat al YouTube el 29 de març i guanyà adhesions fins a assolir-ne 2.500 el primer de maig, malgrat multar els infractors. Per què ha tingut tant ressò? Possiblement perquè no és únicament una protesta fiscal, sinó el catalitzador d'un ampli malestar que s'ha plasmat prèviament en una gimnàstica d'insubmissió cívica instada per particulars, entitats, partits i el mateix executiu català els últims tres anys amplificada per les xarxes socials.
La insubmissió cívica com a gimnàstica . Així, en el pla simbòlic cal recordar les manifestacions contra la sentència sobre l'Estatut del Tribunal Constitucional (juny del 2010) i el posicionament del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística (setembre del 2011); el llarg cicle de consultes populars per la independència endegat a Arenys de Munt (setembre del 2009), que es realitzà al marge dels partits, o la campanya de la Generalitat en favor d'incorporar el distintiu CAT a la matrícula tapant el de la E (juliol del 2011).
A l'esfera fiscal, #novullpagar té antecedents no negligibles. L'actual líder d'ERC, Oriol Junqueras, com a alcalde de Sant Vicenç dels Horts s'oposà al fet que el consistori tornés a l'Estat els diners que li avançà com a bestreta del 2009: 470.000 euros (setembre del 2011). Igualment, un matrimoni de Siurana de Prades promou la campanya "Diem prou" i preconitza no pagar impostos a l'Estat sinó a la Generalitat (gener del 2012). De fet, el lema "Espanya ens roba" l'han difós ERC, SI i les joventuts de CiU. A més, han sovintejat protestes contra el mal funcionament de Rodalies, amb actuacions coordinades entre els usuaris, com la d'aturar un tren a Sant Celoni un quart d'hora (març del 2009).
La insubmissió cívica s'ha plasmat també en àmbits que afecten la qualitat de vida, com els desnonaments (el 2009 es constituí la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) o les ocupacions veïnals dels CAP davant la retallada de despesa sanitària (la de Bellvitge, iniciada l'octubre del 2011, ja fa sis mesos que dura). Finalment, en el moviment dels indignats , que esclatà el maig del 2011, hi convergiren la protesta política i la social.
Les lliçons de #novullpagar. En conseqüència, cal pensar que #novullpagar reflecteix una tendència creixent a la insubmissió cívica de sectors cada cop més amplis i ofereix tres lliçons.
En primer lloc, palesa que atiar la insubmissió, més enllà de permetre escenificacions polítiques, ja no surt de franc. Pot tenir un impacte imprevist pels seus promotors en generar dinàmiques fora del seu control, com s'ha vist ara: els partits han quedat agafats de trascantó per la campanya i el govern ha al·legat que comprenia la protesta, però que l'havia de castigar.
En segon lloc, posa de manifest que la doble desafecció imperant a Catalunya (vers Madrid com a símbol d'un Estat llunyà i vers la mateixa classe política) engendra una activitat política cada cop més allunyada dels canals oficials establerts (partits i Parlaments). D'una banda, augmenten l'abstenció, el vot nul o en blanc i el suport a noves formacions; de l'altra, s'intensifica l'activitat en moviments cívics i xarxes socials.
En tercer lloc, mostra la contradicció cada cop més gran entre el temps dels polítics, fonamentat en legislatures, i el dels ciutadans, que volen solucions immediates: avui ajornar un afer una legislatura és ajornar-lo una eternitat.
Ni Mas, ni Rajoy: Thoreau. A les portes de l'aniversari de l'eclosió dels indignats (15 de maig) i d'una nova mobilització antipeatge (20 de maig), l'èxit de #novullpagar anuncia futurs actes d'insubmissió, tan sobtats com difícils de reprimir pel seu seguiment cada cop més massiu. En quin punt som ara? Probablement en el que el sociòleg Manuel Castells, en una brillant anàlisi dels moviments socials i la xarxa a l' Anuari del conflicte social 2011 (d'accés lliure a internet), considera d'"acumulació de forces" per a un nou salt.
Aquest panorama apunta un tret diferencial de Catalunya respecte de la resta d'Espanya: és el territori més procliu i madur per a grans moviments d'insubmissió civil. I és que cada cop és més gran la distància entre el país oficial -governat per Mas i Rajoy- i el real, que senyoreja el fantasma d'Henry David Thoreau, ja que la seva estratègia d'insubmissió de La desobediència civil (1849) l'han adoptat milers de catalans sense saber-ho: "Declaro lliurement la meva guerra a l'estat, a la meva manera, tot i que seguiré fent-ne ús i obtenint-ne tants avantatges com pugui".
