Ni oblit ni perdó
La posició del Tribunal Suprem (i amb ell de la dreta espanyola i del jacobinisme dins del PSOE) contra els indults als presos polítics independentistes és implacable i inquisitorial: si no hi ha penediment, ni oblit ni perdó. Per descomptat, d’amnistia ni parlar-ne. Cap mesura de gràcia, cap concessió a “la concòrdia” a la qual ha apel·lat el president espanyol, Pedro Sánchez, que com sempre, però, es mou més per pragmatisme que per convicció: en efecte, com insinua l’alt tribunal, necessita els vots d’ERC per seguir governant. Les veus reticents dins l’executiu estatal, en especial la ministra de Defensa, Margarita Robles (ex del Suprem), de moment tanquen files. Veurem, però, com aguanta Sánchez la pressió interna del PSOE més jacobí. I com l’influeix la demoscòpia si eventualment l’empeny a la baixa. La pressió externa ja la veiem: PP, Vox i Cs han fet casus belli dels indults a la justícia, al carrer i als mèdia. I quan pugui, el Suprem, patriòtic i justicier, tornarà a l’atac.
Des de l’independentisme, els que xalen amb el “com pitjor, millor” es deuen fregar les mans. El nacionalisme espanyol, brau amant del xoc frontal, normalment no els decep. L’independentisme cívic i reflexiu, el que ha entès que quan hi ha col·lisió dura amb Espanya les ferides internes a la societat catalana (socials, econòmiques, institucionals, convivencials) l’afebleixen, sap que si Sánchez no se’n surt s’haurà perdut una oportunitat i tornarà a venir un llarg viacrucis. Sens dubte, els indults als presos no esgoten la repressió i també sens dubte l’oportunitat de la taula de diàleg no és cap garantia de res, però el que segur que suposaria un nou sotrac seria que aquesta batalla espanyola la guanyés la dreta ultranacionalista i que es convertís en el seu trampolí a la Moncloa; tindríem garantit un xoc desigual per molts anys.
El que s’hauria perdut, de fet, és la possibilitat de tornar el plet democràtic català al terreny del qual mai hauria d’haver sortit, el de la política. Mentre sigui el govern dels jutges el que arbitri el conflicte, ja sabem que no hi ha sortida possible: ni oblit ni perdó. Per a ells, la voluntat popular expressada al carrer és tumult, sedició i, si pogués ser, rebel·lió. Per a ells, els vots (el 75% de catalans volen un referèndum), per molt que sumin, mai podran trencar la unitat sagrada de la pàtria constitucional. En el terreny de la política hi ha algun marge de joc. Certament no gaire, vista la tradició política espanyola. El marge consisteix a treballar el flanc internacional i a conrear l’intern català des de la fortalesa democràtica del dret a decidir, i des del bon govern. L’única promesa, l’única via transitable, és fer feina i feina. Davant tota negativa, vots i mobilització cívica. Davant la intransigència, diàleg polític.
Aquesta és l’aposta que ara mateix representen Cuixart i Aragonès, l’un des del testimoniatge de pres polític que gosa abraçar el ministre Iceta -Cuixart no oblida però sí que perdona, sí que foragita l’odi i el rancor- i l’altre des del lideratge d’un Govern independentista que es proposa la via del diàleg i de la reconstrucció social i econòmica d’una Catalunya esgotada per la crisi pandèmica i la repressió del Procés. No estem davant de cap enlluernadora victòria fàcil ni molt menys ràpida. No hi ha cap referèndum ni per descomptat cap DUI a la vista. Hi ha, això sí, convicció ideològica i responsabilitat institucional, que en els temps populistes i antipolítics que corren ja és molt.
Al mal temps, bona cara. Les lluites es guanyen demostrant capacitat de resistència en els moments difícils. Encara estem paint la fi del Procés, la fi d’una dècada d’il·lusió. Imagineu com devien afrontar la postguerra franquista els que havien viscut la il·lusió republicana. Doncs sí: es van posar a treballar per a la reconstrucció, dins el país i a l’exili. Allò va ser infinitament més dur. Ara no hi ha excusa.
Ignasi Aragay és el director adjunt del Diari ARA.
