ABANSD’ARA

Una obra mestra de Félix Vallotton (1907)

De la crítica d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (6-IV-1907), i quadre comentat. Fins al 29 de setembre, a la Royal Academy of Arts de Londres hi ha una mostra d’obres de Félix Vallotton (Lausana, 1865 - París, 1925). En la seva etapa parisenca, Ors va irrompre en la crítica d’art, camp en què assoliria relleu internacional.

[...]

El Saló dels Artistes Independents obert a París fa alguns dies, i en què, entre onades altes d’ineptitud i caboteig, qual virolament pictòric no sap fer claror, sinó nit, un fort pintor, Félix Vallotton, ha encès -diguem-ho seguint la imatge baudelairiana- la llum guiadora i confortadora d’un “far”... ¡Quin quadre, aquest quadre de Vallotton!... ¡Quin misteriós aplom de cosa clàssica en ell hi ha! [...] Félix Vallotton!... Félix Vallotton? Qui?... -Oh, no certament una anomenada, a lo Carolus Duran, o lo Albert Bernard! [...] De dos o tres anys en aquesta part, ja una sèrie, magra però vigorosa, d’obres d’estudi, de recerca: retrats sobris, grisos. Treball honrat, aspre, de mate resultat. En l’últim Saló de Tardor, maturitat. A força de severitat, alguna pobresa. Per aquells dies jo escrivia a La Veu : Vallotton, l’intens dibuixant, és sens dubte un bon pintor. Austerament, com un clàssic, reveia no sé què de subterràniament misteriós, d’existència més fonda que misteri superficial dels romàntics. És d’ell un admirable retrat, peça de Museu..., potser amb una mica d’aire, fred, de Museu, fred, de província... Avui, aquesta obra. Tornem a meravellar-nos davant l’aplom clàssic d’aquesta obra. Res d’anecdòtic. Títol: Baigneuses. Mar i cel. Cel de tarda, llis, subtilment degradat de llum. Mar, a baix, sense horitzó, sense perspectiva, sense rastre de la grollera mentida naturalista, sense imitacions de realitat ofertes a l’admiració dels badocs -mar algebraica, arbitrària-, una estreta franja fosca -prou... Tres dones nues a l’esquerra, amb una castedat sense màcula, qual secret semblava perdut d’ençà dels grecs... Aquestes dones s’agrupen, cames en aigua, obrint en ella cercles concèntrics, negres, precisos, d’una harmonia algebraica també. Les carns són ombrives, mates, en el crepuscle. Tot just, lleument, algunes pinzellades carmines. Una de les dones té tota la seva cabellera negra, en una taca sense accident, monòcroma, monòtona, qual contorn dibuixa una corba audaç. Vora l’un dels volts de la corba, un esguard lluu, inesperadament... És ben bé l’únic aquest esguard, que lluu, en aquest quadre... Perquè prou hi ha a la seva dreta, una criatura rossa que riu, saltant. Però el salt d’aquesta criatura és tan harmoniós que sembla inscrit en eternitat. [...] La taula de Félix Vallotton és la cosa més austera que mai hagin conegut murs de Museu. És d’una pintura, per dir-ho així, gregoriana. Res més sever s’ha presentat mai als sentits. I davant la desenfrenada sensualitat que omple l’art modern, entre la prostitució anecdòtica d’uns, i l’orgia panteística dels altres, aquestes dones nues, aquest cel llis, aquesta fosca i algebraica franja de mar, diuen, de cara als homes i de cara als temps, l’afirmació d’una gran puresa, a que els homes i els temps destinaran una pàgina de justícia en la història de l’art.

Més continguts de