Un octubre que va canviar la història
El mes d’octubre del 2017 passarà a la història. El referèndum del dia 1 va significar un gir decisiu per a la política i la societat catalanes, i de retruc també per a Espanya. Les setmanes següents van ser trepidants, dramàtiques, decisives, tant en el si de l’independentisme com per la reacció del govern de l’Estat. Els fets es van accelerar entre els dies 25 i 31, que són els que avui analitzem amb detall al diari, a través d’un extens i minuciós relat bastit per l’equip de periodistes polítics del diari a través de converses mantingudes durant els últims mesos amb els protagonistes d’aquelles 140 hores que van canviar el curs dels esdeveniments.
Ha passat mig any i ja és hora d’explicar com van anar exactament aquells set dies d’octubre. Toca començar a fixar per a la història un moment crucial, una d’aquelles cruïlles que es donen poques vegades en l’esdevenir d’un país. Les decisions que es van prendre aquells dies ens han conduït on som: sis mesos després, nou dels protagonistes d’aquells fets són a la presó i set més a l’exili, inclòs el president Puigdemont, aleshores i ara al centre de totes les mirades. Catalunya no té Govern i la Generalitat està totalment intervinguda des de Madrid, en virtut de l’aplicació, clarament abusiva, de l’article 155 de la Constitució. El que havia de ser un salt cap a la independència s’ha convertit en una autonomia severament vigilada des de la Moncloa, de facto Catalunya s’ha quedat sense autogovern i ha patit una gravíssima ofensiva judicial, mediàtica i econòmica els efectes de la qual encara estan per veure.
La voluntat indissimulada, i àmpliament compartida per les forces majoritàries a l’Estat -PP, PSOE i Cs-, de castigar i escarnir l’independentisme català i d’impedir qualsevol via de diàleg polític, i encara menys d’acord, ha comportat també a Espanya un retrocés democràtic inaudit, un gir autoritari que preocupa aquí i a Europa, des d’on no s’ha deixat de reclamar una solució política i des d’on la justícia de països com Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia ha posat en evidència la inconsistència amb què els tribunals espanyols acusen els polítics catalans de delictes que, com el de rebel·lió o sedició, impliquen una violència del tot inexistent.
El relat dels set dies d’octubre mostra, sens dubte, les contradiccions i dissensions internes de l’independentisme, que finalment va optar per xocar frontalment amb la potència d’un Estat intransigent, però també fa evident la incapacitat i irresponsabilitat d’aquest mateix Estat de gestionar políticament la qüestió catalana, i d’entendre que estava, i està, davant del repte democràtic d’una societat, la catalana, madura i plural que, al capdavall, només reclama poder decidir el seu futur. I davant d’això l’Estat no ha fet més que augmentar el problema i deteriorar la democràcia.
