Odi
El conseller Joan Ignasi Elena (algú com ell ocupant el seu càrrec és bona notícia) alerta de l'existència, a Catalunya, de bandes organitzades per perseguir i agredir homosexuals: per anar “a la cacera”, com en diuen ells. Ahir en parlàvem, d'assenyalament i deshumanització: s'identifica un grup humà, se li posa un nom, se li atribueixen defectes, desviacions o malalties i se'l ridiculitza fins que se'l converteix en una caricatura deforme i grotesca. Tant se val que siguin persones LGTBI, migrants, catalans, dones, pobres, gitanos, xinesos o negres. Una vegada s'ha creat aquesta caricatura monstruosa contra qualsevol d'ells, es creen les mentides corresponents (“Volen imposar la seva llengua”, “Ens prenen la feina”, “Duen malalties”, “Van inventar el covid-19 en un laboratori”, “Els donen ajuts i a nosaltres no”, “Són depravats sexuals i volen pervertir els nostres fills”), que generalment tenen a veure amb l'amenaça –sempre inventada– que representen per a la societat. A partir d'aquí, la violència contra aquestes caricatures xacroses no és només legítima, sinó necessària, i ells són els que surten al carrer a impartir-la, perquè “tenen allò que s'ha de tenir”, etc.
L'existència d'aquests grups violents (joves i no joves: hi ha de tot, perquè no són tan sols els que peguen, sinó també els que els encoratgen i els aplaudeixen) són un problema més que greu ara mateix a Catalunya, a les Balears i a tot Europa. De vegades no són grups, sinó individus, però el resultat és el mateix: l'apallissament, la violació i sovint la mort de qui es percep com a diferent i com a feble. De qui es converteix, òbviament a pesar seu, en objecte d'odi. Han existit sempre, però ara actuen de forma organitzada i poc o gens clandestina: cerquen notorietat, volen que se sàpiga que existeixen, volen infondre por. No cal ser un observador gaire perspicaç per comprendre que l'onada d'extrema dreta que s'ha aixecat en els darrers anys arreu d'Europa (i, de retop, la consegüent radicalització de la dreta “convencional”, com és el cas del PP a Espanya) és allò que els fa sentir forts, protegits políticament (i, a Espanya, sovint també policialment i judicialment). No és una percepció que ells tinguin: és que, efectivament, estan protegits.
Se suposa que el delicte d'odi és al Codi Penal precisament per combatre aquest tipus de violència i protegir les seves víctimes, i aquest és el sentit correcte en què en parla el conseller Elena. Per contra, la portaveu del govern d'Espanya, Isabel Rodríguez García, creu que, a Catalunya, han baixat significativament els delictes d'odi d'ençà que “s'ha apaivagat el clima polític”. Isabel Rodríguez vol dir d'ençà que no hi ha protestes al carrer: des del seu punt de vista, “delicte d'odi” és enfrontar-se a la policia (quan la policia apallissa la gent al crit d'“A por ellos, oé”, i després encara és condecorada per fer-ho) o cremar banderes o retrats del rei. És a dir, confon protestes legítimes amb odi. Si amb aquest nivell de cultura democràtica es pot ser portaveu del govern d'Espanya, anem bé.
