Els Jocs Olímpics del patiment
La "guerra del doble genocidi" que enfronta els crims de Stalin i els de Hitler s'escampa per bona part d'Europa i tot sovint arriba una ràfega del passat per atiar-la. Fa poc el 70è aniversari de l'adopció dels plans nazis d'extermini massiu dels jueus a Wannsee en va proporcionar una bona ocasió. En aquelles regions europees que l'historiador nord-americà Timothy Snyder ha anomenat Bloodlands -els escorxadors de Lituània a Ucraïna que Hitler i Stalin van sotmetre als seus capricis cruents- el record és un remolí virulent.
Per commemorar l'aniversari de Wannsee, més de 70 membres del Parlament Europeu, entre els quals hi ha 8 lituans, han signat una declaració contra "els intents de dissimular l'Holocaust disminuint la seva singularitat i considerant-lo igual, semblant o equivalent al comunisme". La declaració també condemnava les iniciatives que miren de reescriure els llibres d'escola sobre història d'Europa "per reflectir-hi la idea d'un doble genocidi".
Tot això li va semblar excessiu al ministre d'Afers Estrangers de Lituània, el conservador Audronius Azubalis, que va titllar els signataris lituans socialdemòcrates de patètics. La seva portaveu va declarar que l'única diferència entre Hitler i Stalin era la llargada del bigoti i va afirmar que la qualificació legal dels seus crims era completament idèntica: genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat.
El rampell d'Azubalis reflecteix la rancúnia que existeix als antics països de l'Imperi Soviètic per la impressió que tenen que als Estats Units i a l'Europa occidental els crims de Hitler contra els jueus són molt recordats i assenyalats, mentre que els crims terribles de Stalin (abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial) mereixen menys atenció. I es pregunten: ¿hi ha cap museu als EUA que commemori el terror stalinià?
La Declaració de Praga del 2008 -signada per personalitats il·lustres com el recentment traspassat Václav Havel- intentava corregir-ho posant èmfasi en el fet que els crims comunistes "han de quedar gravats a les ments dels europeus en la mateixa mesura" que els crims nazis. El document demanava que el 23 d'agost (la data del pacte Hitler-Stalin, el 1939) quedés instituït com a dia de la memòria de les víctimes dels nazis i dels comunistes, de la mateixa manera que Europa "commemora les víctimes de l'Holocaust el 27 de gener".
Assistim al que Antony Polonsky, professor d'estudis de l'Holocaust a la Universitat de Brandeis (Waltham, Massachusetts), anomena "Jocs Olímpics del patiment". Com podem comprovar a l'Orient Mitjà, és una competició ben perillosa.
En l'època de la Conferència de Wannsee, la majoria dels més de 200.000 jueus que vivien a Lituània ja havien estat massacrats amb la col·laboració de les unitats de la policia lituana i d'altres forces. La història lituana postsoviètica ha donat intents sincers, però fallits, d'afrontar una qüestió espinosa: ¿els lituans van ser perpetradors (dels crims nazis contra els jueus) o més aviat víctimes (dels crims soviètics contra el país)?
Vaig formular aquesta pregunta al primer ministre lituà, Andrius Kubilius, en una entrevista. Va dir que sobre les observacions d'Azubalis hi havia "alguns malentesos" i que "és evident que els crims de l'Holocaust són crims únics, terribles". Va afegir que era "molt dolorós i que era un fet vergonyós" que "alguns lituans hi participessin". "És evident que els crims de Stalin també van ser horribles i dolorosos, però no es poden comparar amb els del nazisme". I va recordar l'estimació de Snyder, segons la qual durant els 12 anys que Hitler i Stalin van ser al poder, entre Berlín i Moscou es van assassinar 14 milions de persones. "Moltes d'aquestes persones eren jueves -va dir Kubilius-, però també hi havia molta més gent".
El primer ministre lituà va acusar Rússia de tenir una "síndrome postimperial" que li impedeix veure els crims. Com a resposta a la pregunta de si Rússia hauria de pagar compensacions a Lituània, va recordar el cas de l'Alemanya de postguerra, que va saber "entendre les seves responsabilitats". Sobre la petició formal de perdó de Rússia, Kubilius va dir que seria convenient: "Sens dubte, no només per a nosaltres, sinó també per a la mateixa Rússia". Segons el seu parer, acceptar el seu passat és una veritable prova de foc per a Rússia.
En aquest camp minat de la història, m'agradaria assenyalar set punts d'interès. Primer, el govern de Kubilius ha fet esforços honestos per afrontar la implicació lituana en l'Holocaust i l'any passat va aprovar una llei que oferia més de 50 milions de dòlars en compensacions, entre altres mesures. Segon, aquests esforços són inadequats: el Museu de les Víctimes del Genocidi a Vílnius, que dedica el gruix del seu espai als crims soviètics contra la valenta resistència lituana, reflecteix un esperit nacional encara molt esbiaixat.
Tercer, el coneixement occidental dels crims soviètics és paupèrrim (potser pel fet que Stalin va ser aliat dels EUA en la derrota del nazisme) i caldria aprofundir-lo. Quart, la Declaració de Praga i altres intents d'igualar els crims nazis i els soviètics són desafortunats: la ideologia nazi que va conduir a l'afusellament de dones i nens i que va crear Auschwitz va ser única en la seva malignitat cruenta.
Cinquè, alguns crims soviètics poden correspondre a la definició de l'ONU de genocidi -"actes amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal"-, però la paraula genocidi té el risc de perdre significat i gravetat per un ús excessiu. Sisè, fa temps que el reconeixement rus dels crims soviètics és necessari. Setè, fer entrar els estats bàltics a la Unió Europea i a l'OTAN va ser un acte de geni diplomàtic que va evitar que els estralls de la memòria provoquessin un nou vessament de sang.
