Una oportunitat per canviar la història
“Sei bella come un gol al 90! ” Aquesta floreta (per cert, Pla Nualart: ¿no podríem trobar una paraula una mica més canalla?) expressa la intensitat del sentiment que ens va provocar el gol de Gerard. De fet, una mica més: va ser en el minut 92. L’alegria de guanyar un dels nostres dos grans rivals (tan enemics i tan semblants entre ells), el triplet d’haver guanyat -en una mateixa temporada- els tres grans de la Lliga, el fet d’haver trencat molts anys de sequera, la resposta als pobres d’esperit que posen en dubte les nostres ganes de guanyar el Madrid... Tot això, i Gerard. Un Gerard immens: que roba pilotes, que ens defensa amb esperit i amb qualitat, que ha marcat la meitat dels gols de l’Espanyol. Gerard, el noi de Santa Perpètua, l’aplegapilotes, l’hereu. Podria tornar a escriure un article sobre ell, però fa un parell de setmanes que ja l’hi vaig dedicar: espero que Lopetegui faci justícia per tornar-hi.
La història no està escrita. Els nostres relats sobre els fets es poden canviar en la mesura que som capaços de corregir els fets. Sobre el passat, si som honestos, poca cosa hi podem fer. Per exemple, l’Espanyol de la temporada passada era fiable, sòlid i previsible. Perdia amb els bons i guanyava contra els dolents. No ens feia enfadar gaire però tampoc ens va donar cap gran alegria. El d’enguany és tot el contrari. Ha perdut partits imperdonables i n’ha guanyat d’impossibles. El to general del joc ha sigut mediocre però ens ha sorprès amb algun gran partit. Aquest relat -poc discutible a aquestes altures de la temporada- som a temps de canviar-lo. El dubte és si la victòria contra el Madrid és la confirmació de la irregularitat, la transmutació de la dinàmica de la temporada passada (ara guanyem contra els bons i perdem amb els dolents) o bé un punt d’inflexió. L’explosió de felicitat de dimarts pot ser la traca final d’una festa avorrida o el tret de sortida d’un esprint final cap a una meta on hi diu “Europa”.
El partit contra el Llevant és, per tant, clau. I tenim la sensació que aquesta pel·lícula ja l’hem vist. Un rival que s’ho juga tot, que ve d’una mala ratxa (catorze partits sense guanyar), amb una plantilla inferior; un partit antipàtic de jugar en què tenim posada molta il·lusió... derrota segura o empat absurd. Això seria confirmar el relat que hem construït. Però la història no està escrita: la d’aquesta temporada encara som a temps de canviar-la. Per fer-ho, diumenge tenim l’última oportunitat. Perquè el tren de diumenge no tornarà a passar.
