L’oportunitat de viatjar A Nova York
N etflix acaba d’estrenar la minisèrie documental Supongamos que Nueva York es una ciudad ( Pretend it’s a City ). L’ha dirigit el cineasta Martin Scorsese i és un homenatge a la ciutat a partir de la narració sarcàstica de l’escriptora Fran Lebowitz. Tant se val si a ella no la coneixeu. És l’oportunitat de descobrir-la. Té una trajectòria important com a articulista i als Estats Units s’ha acabat fent més famosa per les seves conferències que pels llibres que fa anys que no publica. Ha fet petites incursions televisives i cinematogràfiques, ha dissertat sobre el bloqueig de l’autor i s’ha convertit en una habitant experta de Nova York. Hi va arribar als anys 70, hi va treballar de taxista, hi ha conegut tota mena de celebritats i personatges, ha sigut testimoni directe d’alguns dels grans esdeveniments que hi han succeït, en coneix tots els racons i ha vist com ha evolucionat Manhattan en els últims cinquanta anys. Però la gràcia del relat de Lebowitz és la seva relació d’amor-odi amb Nova York. Hi és addicte, però a la vegada hi viu fastiguejada. I aquest esperit contradictori -com en tants altres aspectes de la seva vida-és el que justament permet aquest punt de vista tan punyent. A vegades ho fa des d’una certa arrogància, però sovint també es fustiga pels seus propis errors. Se’n riu dels tòpics, es queixa del turisme i renega de la manera com s’ha gestionat sempre la ciutat. Martin Scorsese i Fran Lebowitz ens ofereixen un viatge a Nova York molt diferent del que podem haver vist a les sèries o les pel·lícules. És, sens dubte, una mirada més realista. El cineasta i l’escriptora ja van col·laborar fa deu anys en el documental Public speaking, i aquesta vegada el plantejament és molt similar però servit com una minisèrie. L’eix central són les converses que Lebowitz manté amb Scorsese al selecte National Arts Club. El seu discurs es desenvolupa gairebé com un monòleg que no busca el gag hilarant sinó la mordacitat de les seves conclusions. A Scorsese se’l pot veure i sentir de fons fent-se tips de riure per l’humor que gasta la seva bona amiga. En el muntatge s’hi inclouen els passejos de Lebowitz per alguns carrers de Manhattan, petits inserts de pel·lícules, sèries o imatges d’arxiu als quals ella fa referència i fragments d’entrevistes que Spike Lee, Alec Baldwin o Olivia Wilde han fet a l’escriptora. Tot plegat és un collage temàtic de Nova York en què Lebowitz es converteix també en un espècimen autòcton digne de retratar.
Si necessiteu més dosi realista de Nova York, a la HBO teniu How to with John Wilson. Wilson és un realitzador que mostra la ciutat en pla subjectiu. Enregistra constantment la ciutat amb més curiositat que ambició cinematogràfica. I de tot el material obtingut en fa un muntatge que versa sobre idees rocambolesques (com folrar els mobles o com cuinar un risotto) que en realitat són una excusa intranscendent. És un exercici televisiu molt original i ple d’enginy. Si us empasseu aquestes dues sèries segur que la vostra mirada sobre Nova York serà més esmolada si algun dia podem tornar a viatjar.
