L’optimisme climàtic, cada cop més lluny

Fins i tot per a optimistes com jo, resulta cada vegada més difícil tenir esperances sobre el futur del nostre planeta. Les males notícies ambientals no són res de nou, però el 2018 ens en va portar una allau. Una revelava que en les últimes quatre dècades hi ha hagut un declivi del 60% de les poblacions de vertebrats, i menys d’un quart del sòl terrestre s’ha escapat dels efectes de l’activitat humana. El 2050 menys d’un 10% de l’àrea terrestre del planeta no estarà afectada pel canvi antropogènic.

Potser el més alliçonador de l’any passat en aquest sentit va ser un estudi del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC, per les sigles en anglès), que va advertir que el planeta no va ben encaminat si volem complir els objectius d’emissions necessaris per mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5ºC sobre els nivells preindustrials, el llindar fixat per l’acord climàtic de París del 2015. Les conseqüències d’això es fan més extremes amb cada fracció de grau incomplerta. Entre aquestes tendències negatives, alguns plantegen ara que s’ha arribat a un punt de no retorn per al canvi climàtic. No obstant això, com indiquen noves conclusions de The Nature Conservancy, no és tard per canviar de rumb.

L’any passat vam col·laborar amb la Universitat de Minnesota i 11 institucions més per avaluar de quines maneres les futures necessitats alimentàries, hídriques i energètiques del planeta podrien afectar el medi ambient. I vam descobrir que, si fem servir estratègies més intel·ligents, podem mantenir una població en augment i, al mateix temps, fer front al canvi climàtic.

Per exemple, canviant el mètode i la ubicació dels cultius es podria reduir l’estrès hídric i reduir radicalment la superfície agrícola. És més, els nostres models suggereixen que, si s’accelerés la transició a energies més netes, el món podria mantenir l’augment de les temperatures globals per sota dels 1,6ºC, i complir en essència l’objectiu de l’Acord de París. El millor de tot és que això es podria aconseguir mantenint les trajectòries actuals de creixement econòmic. Si es fan només alguns canvis, radicals, però gestionables al llarg de les pròximes dècades, és possible aconseguir un futur sostenible per a les persones i la natura.

No obstant això, pocs països del món estan actuant amb urgència. I sovint s’atribueix la responsabilitat de la inacció climàtica a la falta de voluntat política. Però és fàcil oblidar fins a quin punt la passivitat en relació al canvi climàtic és intencional. Per exemple, sovint les autoritats es resisteixen a imposar preus a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, tot i que fent-ho estimularien el canvi cap a una energia més verda. I hi ha una manca de voluntat per acceptar les dades de què disposem sobre el canvi climàtic.

Ho veiem una vegada i una altra. Als Estats Units, autoritats i activistes porten debatent sobre el canvi climàtic més de 30 anys, però han arribat només a avenços modestos. El novembre passat, només unes setmanes després de la publicació de l’alarmant informe de l’IPCC, va fracassar una iniciativa electoral per posar impostos a les emissions de carboni a l’estat de Washington, ambientalment un dels més progressistes del país. De manera semblant, els països del món no han fet més que passos tebis i inconsistents per protegir la biodiversitat. De fet, són pocs els països que estan en camí de complir els Objectius de Biodiversitat d’Aichi, i diversos governs han relaxat a la pràctica les proteccions i han aprovat projectes de desenvolupament en àrees ecològicament sensibles.

Més encara, als acords internacionals climàtics i ambientals els sol mancar força. Tot i que s’han fet avenços per afinar els detalls de l’anomenat manual de París (les regles que regiran la implementació de l’Acord de París), la majoria dels mecanismes que planteja han topat amb la resistència de països que donen més importància als costos del curt termini que als beneficis del llarg.

Bona part del problema radica en els plantejaments dualistes. Massa sovint les estratègies climàtiques es presenten com dilemes impossibles entre seguretat energètica i protecció ambiental, o entre creixement econòmic i reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Les nostres dades mostren que aquest és un relat simplista que a llarg termini no ens farà servei. L’enfocament més productiu és el que té en compte i respon a les necessitats ambientals, socials i econòmiques.

Per afrontar el repte del canvi climàtic caldran ajustos importants als sistemes industrial i agrícola. Seran necessàries noves polítiques que facin que els responsables de la pol·lució retin comptes, i mesures que abordin la inversió en infraestructura natural, creïn àrees protegides i donin suport a una planificació més intel·ligent. Tot això sí que és possible.

Com amb qualsevol canvi de política, hi haurà sectors o persones que hauran de pagar nous costos. Això és especialment cert pel que fa a les mesures que apunten a la pol·lució, la pèrdua de biodiversitat i altres conseqüències no previstes en les transaccions de mercat. Els responsables de la contaminació han de carregar més amb el pes del canvi climàtic. Però per a molts altres, com els agricultors, pescadors i productors d’energies no contaminants, canviar l’ statu quo implicaria, de fet, més beneficis econòmics i ambientals, no menys.

És molt el que està en joc si no s’actua ja. A tot el món hi ha comunitats que estan patint danys o fins i tot enfrontant-se a la seva pròpia desaparició a causa de l’augment del nivell dels oceans i les condicions climàtiques extremes, i l’aigua potable segura s’està convertint en un luxe. Continuo creient que superarem aquestes amenaces, però fins i tot una optimista climàtica com jo sap que aquesta convicció no durarà gaire.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de