¿Pablo Hasél podria ser un androide?

D’aquí poc, de les impressores 3D que tindrem a casa en sortirà un bistec a la farigola dolça prenyada de guineu de les Gavarres ancestrals mig fet. O podrem aconseguir que la màquina escupi un androide per fer-nos la feina de la cova familiar quan ens doni la real, i reial, gana. Jo voldria un androide. Com qui vol un io-io infantil. El català és una criatura que sempre ha tingut tirada als autòmats de forma humana. Lògic: som i no som. Volem ser i no som. Mig i mig, com un bistec existencial condemnat al volta i volta de la barbacoa de la vida. Ara parlarem amb el primer fabricant d’androides catalans.

Hola, senyor Frederic Pujulà i Vallès. De Palamós i no és una gamba. Escriptor esmunyedís com una anguila que toca el dos per fugir de la feina. Porta a la taula de Catalunya l’esperanto. Republicà, federalista, però de veritat, no pas de PVC, com els del segle XXI. Pujulà, federal dixit : “Per això la gran tasca és dividir el Món en sas regions naturals […]. Encoratgem-nos els uns als altres; siguin els de Finlàndia finlandesos […], castellans els de Castella, y nosaltres catalans, que aquest és el primer pas per a sentir-nos homes”. Pujulà és un fabricant de somnis, idealista, utòpic, lunar, sideral, galàctic. Per això és l’autor de la primera novel·la catalana de ciència-ficció: Homes artificials (1912). Com us ho diria... Va, que us ho dic.

Veureu, escriu que hi ha un paio que és un científic. I diu, no m’agrada aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones. I crea 12 androides hipermegasuperperfectes. No sense abans tot un seguit de trencadisses genètiques al laboratori que fan néixer foques amb ales de la incubadora. Però surten, finalment, els androides i ens han de salvar d’aquest planeta corromput, viciat, malalt. El resultat és increïble, màgic, erecte. Bateja els autòmats amb les lletres de l’alfabet grec. Perquè vegin les criatures. Ara parlarem amb Kappa: “Va apropar la seva cara a dos dits de la meua, però, a continuació, al veure passar la seva cara a la mateixa distància que la meva, vaig comprendre que Kappa era curt de vista i que, senzillament, s’havia apropat per observar-me”. Sí, Pujulà se’n fot pel boc gros. Se’n fot del mort, el viu i la foca avortada. I tot acabarà com el rosari de l’aurora sideral. No podia ser d’altra manera. Les utopies són utopies i més real és una caixa de ratafies.

Pablo Hasél no és un androide. La criatura és real del planeta realitat. Per cantar l’Audiència espanyola el porta a la presó. Cantar, sí, cantar. Ja coneixeu la seva història. Podria semblar un superandroide perfecte, però no. Pots no combregar amb ell, però anar a la garjola per fer anar les cordes vocals fent una cançó és còsmic, colossal. L’estat nacionaljudicial espanyol és una pluja letal de meteorits. Hasél és com una nau espacial d’aquell videojoc genètic dels 80: Space invaders. Senzill, simple, addictiu, enganxa. Lluita contra tot. Solitari. Només es té a ell. Fins al final. Sense dubtar. A totes. Com un suïcidi existencial fet per continuar vivint. Buscant, fins al tret final, un bonus track.

Imprimint unes mandonguilles caníbals amb sèpia assilvestrada emigrades a un xalet vegetal de la costa meridional de Pernambuco em pregunto si avui el Pujulà ciència-ficció de torn no escriuria una obra on fabricaria, crearia, clonaria una desena de Haséls. Amb un equip de futbol de rapers s’ensorra l’artificialitat d’Espanya. Està fent tremolar més Espanya un cantant que milions de votants independentistes. Rumiar. Pensar. Cavil·lar. Calcular. Sumar. Big data.

Comptabilitat de búnquer. El català és més emocional que racional. Sí, d’acord, la base sempre ha de ser emocional: fem, tirem endavant, lluitem perquè estimen alguna cosa, però, ai, el xip de la raó, ens falla. Sempre al darrer moment. No tot es pot sustentar en el sentiment. Cal fredor de congelador. Robòtica. D’androide. Diu el llibre excels imperfecte de Pujulà: “Aquí el Sol lluu per a tothom, perquè ens sentim germans, fills del mateix món, homes formats de la mateixa substància, catalans fills de Catalunya, no ja descendents de tal o qual nissaga, sinó descendents i fills de les nostres pròpies obres, dels nostres propis actes, de la nostra pròpia i digna manera d’ésser que ens qualifica i ens dona un lloc en la gran Assemblea Internacional. Per això som fills del Món, fills de Catalunya i fills de nosaltres mateixos”. Gèlids. Racionals. Gens utòpics. Reals. Naturals. El partit, o a la coalició androide, és el futur. Catalunya serà androide o no serà. I els androides es foten bistecs. Perquè tenen gana, de menjar i de viure. Nyam-nyam.