El pacte Franco-Eisenhower

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl 26 de setembre del 1953 serà un dia negre en la història de l’Estat espanyol: els delegats del President Eisenhower i els secretaris del tirà feixista Franco varen signar els anomenats acords Franco-nordamericans. En virtut d’aquests acords, Espanya ha deixat d’ésser un Estat independent i sobirà, esdevé una dependència política, econòmica i militar dels imperialistes ianquis. En virtut d’aquests acords, Franco no és un aliat, sinó un peó dels Estats Units, un Gauleutier dels imperialistes de Wall Street: ha canviat la lliurea gamada d’Hitler per la lliurea estelada d’Eisenhower. Els acords signats són tres: un de “defensa”, un “d’assistència econòmica” i un tercer de “defensa mútua”. [...] Franco es compromet clarament i concreta. Eisenhower, promet i condiciona. La característica dels acords és, doncs: Espanya farà això i allò, Nord-amèrica farà si... Un “si” que crea a benefici dels imperialistes ianquis totes les condicions d’un xantatge permanent contra l’Estat espanyol. Car, en realitat, a què es compromet el govern nord-americà? “L’assistència americana”, diu textualment l’article 1er. de l’acord de “defensa”, serà “condicionada per les prioritats i les limitacions consegüents a les obligacions internacionals dels Estats Units i a les exigències de la situació internacional”. Qui definirà les prioritats i les limitacions, les exigències de la situació internacional? Franco? No, el govern nord-americà, exclusivament. Per tant, el ritme i la qualitat del rearmament franquista, el volum i extensió del pla econòmic, seran fixats no segons les conveniències i conjuntures hispàniques, si no segons el bon voler i profit dels imperialistes ianquis. No és aquesta, justament, la posició històrica del país protector i del país protegit, una llei fonamental de l’imperialisme? Franco ha posat Espanya al servei dels imperialistes ianquis, l’ha venuda per un plat de llenties o, si us plau, pels trenta diners de Judes. Franco és culpable de traïció. Sortosament, els acords han vingut tard, tot assenyala que han nascut morts. Car els pobles volen la pau i no la guerra i els governs d’Anglaterra, de França, d’Itàlia, del Benelux, de Dinamarca i de Noruega, sota la pressió indefectible popular, malden no per l’agreujament de la “guerra freda” i el desfermament de la guerra o “creuada” ianqui, si no per l’entesa i la coexistència amb la Unió Soviètica i les democràcies populars. I també, perquè els imperialistes ianquis no podrien, encara que de debò ho volguessin, transformar l’exèrcit espanyol de guerra civil en un exercit modern eficient. Veritat que no ens serà gens difícil de demostrar.