Pacte contra la inflació
Una forta inflació ens fa més pobres a tots. Fins i tots a aquells que, com el president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, cobren més de 600.000 euros a l’any, i reclamen pujades salarials de fins a 41.000 euros per compensar l’increment dels preus. Per a la resta és impossible no adonar-se'n, ja sigui al supermercat o a la gasolinera. I insuportable veure com, mes a mes, amb el mateix sou cada cop podem comprar menys coses i com tota la nostra vida queda condicionada, de les decisions més grans –com la hipoteca– a les més petites. Conduint aquesta setmana pels trams urbans de la N-340, sorprenia veure que, amb més de 30 graus i una xafogor insuportable, una majoria de cotxes duien les finestres abaixades, per no gastar combustible amb l’aire condicionat.
Interanualment, els preus s’han incrementat un 10,2%. La causa és múltiple: des d’un defectuós sistema de fixació de preus de l’energia fins a la guerra d’Ucraïna, passant pels colls d’ampolla generats a les cadenes de producció després de la hibernació de gran part de l’economia per la pandèmia. No tenim, com en altres moments, una economia reescalfada, en què els preus pugen per un consum artificial –i exagerat– de les famílies. Els diners ara no ens cremen a les mans. De fet, el consum privat tot just es començava a recuperar després de l'època més dura de la pandèmia.
La situació és prou complexa per haver de plantejar un paquet de mesures –conjunturals però també estructurals– que doni resposta a l’angoixa dels ciutadans davant la incertesa present i futura, sense comprometre la tornada dels preus a un camí de normalitat. Ens cal un pacte de rendes, però –i aquesta és la qüestió– no només de rendes salarials.
El primer pilar d’aquest pacte ha de ser fer front a l’escalada de preus de les primeres matèries, que és el que a Espanya i Catalunya explica principalment la inflació. Els carburants i l’energia lideren la pujada dels preus, pressionant també a l'alça altres productes, com els aliments. Cal limitar l’impacte del preu del gas en la generació de l’electricitat, tant la que consumeixen les famílies com les empreses. És el que s’ha fet fins ara amb la coneguda com a “excepció ibèrica”, que aplica a Espanya i Portugal un topall al preu del gas. És un èxit polític per al govern, però als ciutadans els està costant veure’n els resultats. Segurament hem de donar un cert temps a aquesta mesura, ja que, d’una banda, té un efecte compensatori per a les empreses que encara és d’hora perquè s'hagi materialitzat i, de l’altra, tots aquells clients amb contractes elèctrics a llarg termini no se’n beneficien, de moment.
El segon pilar ha de ser l’acord de rendes pròpiament dit. Cal moderar els augments salarials tant com sigui possible, i ajustar també els marges empresarials. No hi ha dubte que no modificar els salaris en un context inflacionari empobreix els treballadors. Però hi ha el risc que, si augmentem els salaris en la mateixa mesura que els preus, acabem provocant una inflació de segona ronda. És a dir, apujant ara els costos salarials les empreses es podrien veure forçades a apujar també els preus dels productes, i s'entraria en una espiral inflacionista de difícil solució. No oblidem que una forta inflació, a més de fer-nos més pobres, redueix el consum, encongeix el conjunt de l’economia, frena la recuperació, ens fa menys competitius en els mercats internacionals i redueix la confiança i les inversions empresarials. Domar la pujada de preus és vital i tots hem de prendre mesures doloroses. Cal ajustar els marges empresarials, i controlar els augments salarials. Les negociacions entre sindicats i patronals semblaven estar arribant a un acord al voltant del 2,5% d’augment en els salaris. Ara les posicions estan més allunyades, perquè els sindicats demanen una clàusula per compensar la inflació real al final del 2024. Però, sent optimistes, és possible que els sindicats acceptin perdre aquesta clàusula (sent pessimistes, podem tenir una “tardor calenta”, com va advertir aquesta setmana Pepe Álvarez de la UGT).
Per últim, un pacte ampli de rendes per fer front a la inflació ha de posar el seu focus en les famílies i els col·lectius més vulnerables. És a dir, les llars més pobres, els autònoms i les petites empreses, per a qui els augments actuals de preus, més que ser un maldecap a l'hora de pensar com ajustar la compra mensual, o les vacances estivals, poden tenir conseqüències fatals. Alleugerir l’increment de preus de les primeres matèries per a aquests grups poblacionals és el que està intentant fer el govern de Sánchez, seguint l'estela d’altres dirigents europeus, amb mesures com els 200 € per a famílies amb ingressos inferiors als 14.000 euros o una pujada del 15% de les pensions no contributives. L’objectiu és compensar els grups més vulnerables per la pèrdua de capacitat adquisitiva. Reduir els impostos de béns bàsics a tothom no ajuda. Abaixar 20 cèntims la gasolina és una mesura que beneficia tant els que no tenen alternativa per anar al seu lloc de treball i no poden pagar el preu d'omplir el dipòsit, com a qui puja a passar el cap de setmana a la Cerdanya –i que, probablement, amb aquesta mesura, tindrà més interès a fer-ho.
Un pacte de rendes requereix acords difícils tant entre els actors socials com entre els polítics. Cal compensar la moderació dels salaris amb ajudes que facilitin a les famílies fer front a l'augment dels preus. Al final de la dècada dels 70, amb els Pactes de la Moncloa, es va fer incorporant l’educació i la salut en la cartera bàsica de serveis públics. El missatge era: no us apujaran gaire els salaris, però, en compensació, el sector públic cobrirà serveis sanitaris i educatius que ara us pagueu de la butxaca. Caldrà veure avui com podem indemnitzar una població que indefectiblement perdrà capacitat de compra amb la inflació. El govern no pot fer miracles, però tampoc estar inactiu.
