El país de Núria Parlon
SÍNTESI. Fa un parell d’anys, un dirigent del PSC (que avui ja ha deixat el partit) em va dir que havia arribat a la conclusió que la independència era l’única opció viable, però es queixava que l’independentisme no semblava preparat per assumir el llegat històric del PSC -és a dir, el catalanisme entès com a síntesi integradora-. “Vull una Catalunya independent, però plural; hi vull gent com la Núria Parlon”, va afegir, per exemplificar el seu punt de vista. Des d’aleshores he intentat estar atent als moviments de la jove alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, i l’any passat vaig rebre amb expectació la notícia del seu assalt al lideratge del PSC. Com és sabut, l’aventura va fracassar abans de començar, i els socialistes van decidir renovar-se a través de Miquel Iceta. Totes les virtuts són defectes: al PSC, la síntesi integradora és tant un valor com una coartada per al conformisme, fins i tot per a l’esclerosi. Però Parlon, sempre alcaldessa, no renuncia a parlar del futur del seu país. La setmana passada, li va deixar anar a Antoni Bassas: “Per voler tenir un estat podem perdre la nació”.
CONVIVÈNCIA. L’argument no és nou i pretén contraposar independència i convivència. Però la manera com Parlon ho formula no té res a veure amb els arguments del PP i Ciutadans, que quan parlen de perdre la nació es refereixen a l’única que coneixen -que és, òbviament, Espanya-. Parlon reivindica la nació catalana, que, malgrat els seus fonaments mil·lenaris, s’ha anat reinventant a partir d’una bigarrada combinació d’identitats forjada en laboratoris com Santa Coloma de Gramenet. Als barris de l’antic cinturó roig, on el sentiment de pertinença és un vestit a mida de cadascú, i on el català continua reculant a desgrat de la immersió lingüística, el declivi del PSC no afavoreix tant el sobiranisme com els joves valors de la platocràcia espanyola: Pablo Iglesias i Albert Rivera. Això, per a alguns, és un argument contra la independència; per a altres, és justament el que la fa imprescindible.
LA POR. En el debat sobre el futur polític del país, voldríem parlar d’eficàcia, de control dels propis recursos, de garantir l’estat del benestar, de tot el que la independència ens pot portar de bo. Però a banda i banda hi ha massa gent capturada per la controvèrsia sentimental. El neocentralisme espanyol i el fracàs federalista justifiquen sobradament la crescuda de l’independentisme, però a molta gent d’aquest país els hem posat davant dels nassos tantes estelades que no els deixem veure el bosc que volem compartir. Els que pensen com Núria Parlon no haurien de donar per fet que un eventual estat català perdrà pluralitat; que aquest estat sigui capaç d’incorporar a tothom és la tasca fonamental, inajornable, dels sobiranistes. La frase de l’alcaldessa de Santa Coloma expressa por; la por a un estat català recatalanitzat, depurat. En l’independentisme també hi ha por: la por a l’assimilació, a la minorització de la llengua pròpia, a la dissolució dins d’una Espanya uniformada. I no importa si les pors d’uns i altres estan justificades; l’important és que cap nació ni cap estat no són viables si el seu motor és la por a l’altre, sobretot si l’altre és, en gran mesura, un mateix.
