30/07/2021

Un país sense projecte

3 min
Senyalització cap a Barcelona.

Cap vent no és favorable
a qui no sap on va.
(Sèneca, Cartes a Lucili)

 

Amb independència de com acabi el serial de l’ampliació de l’aeroport del Prat, una cosa haurà quedat clara: que aquest país no sap on va. O, el que és el mateix, que les seves classes dirigents –econòmiques, polítiques i socials– no tenen un projecte de país.

L’última ampliació de l’aeroport del Prat es va fer el 2009. Constava d’una segona pista i d’una segona terminal. Era una ampliació important, sens dubte, però que no podia satisfer les inquietuds de les classes dirigents, i això, sobretot, perquè no proporcionava una pista que pogués suportar vols transcontinentals d’una manera eficaç.

En els anys transcorreguts des d’aleshores hi ha hagut temps de sobres per comprovar que la saturació s’acostava inexorablement. Tanmateix, l’única actuació rellevant per part del país ha estat la construcció d’un aeroport a Lleida que no satisfeia cap necessitat ni present ni futura i del qual ningú no sap què fer-ne.

En aquest context, la proposta d’Aena ha agafat a tothom amb el pas canviat. Una part de les classes dirigents –partits i patronals– s’hi ha arrenglerat acríticament, mentre que una altra part de les classes dirigents –partits i ecologistes–, en canvi, s’hi ha posicionat en contra. Es pot criticar que els uns donin per bones unes compensacions mediambientals que resulten desconegudes per a tothom (segurament també per a Aena), però més lamentable és que no haguem estat capaços en tots aquests anys de definir una alternativa sensata (insisteixo, sensata) a la que ara se’ns proposa.

Dissortadament, el cas no és excepcional.

Des de fa anys, a la ciutat de Barcelona es debat sobre què fer amb el projecte de l’Hermitage. L’embolic es pot resumir de la següent manera: uns privats pretenen construir, en uns terrenys públics que l’Ajuntament va cedir al Port, un edifici per albergar unes activitats culturals, però el projecte està paralitzat perquè, tot i que diverses forces donen suport acríticament a la proposta, d’altres qüestionen la ubicació i l’interès públic del projecte.

Conflictes com aquest no són insòlits, però sí que ho és que en tot moment les forces polítiques hagin actuat a remolc dels privats. En un món ideal, els líders municipals haurien decidit que a la ciutat li convenia una icona cultural, haurien localitzat un solar públic per ubicar-la i haurien iniciat algun procediment per seleccionar-la. No és un supòsit estrambòtic; és el que van fer les autoritats basques quan van proposar a la Guggenheim Foundation que s’instal·lés a Bilbao com a part del seu projecte de revitalització de la ciutat i –salvant les distàncies– és el que va fer Pasqual Maragall amb el seu Pla d’Hotels.

L’embolic de l’Hermitage empal·lideix amb el que va donar lloc el projecte d’Eurovegas. Recordem els fets. Un magnat es presenta a la Generalitat i –amb evident ànim d’estovar els seus interlocutors a Madrid– deixa caure que el seu macroprojecte de joc –previst per a Alcorcón– podria ubicar-se al Baix Llobregat. Automàticament, les autoritats catalanes es manifesten disposades a modificar radicalment la legislació sobre el joc i a canviar no menys radicalment el destí estipulat per al Parc Agrari, i posen de manifest la seva escassa adhesió a les normes per ells establertes per ordenar el país.

Podem referir-nos també al traçat de l’AVE. L’Ajuntament de Barcelona va liderar un pla per connectar la ciutat amb França, però ningú no va interessar-se fins a l’últim moment per la connexió amb Madrid, que era la que interessava al govern central. El resultat va ser un traçat improvisat del qual va resultar una estació al Camp de Tarragona absolutament disfuncional.

Tots quatre exemples comparteixen el tret central: les classes dirigents locals reaccionen a iniciatives de fora tractant d’acomodar-s’hi o de frenar-les, en comptes de liderar la transformació de la societat de manera autònoma. Aquesta situació contrasta amb el període de la Generalitat republicana, les classes dirigents de la qual –representades tant per la Lliga com per ERC– semblaven tenir més clar que havien de liderar la transformació de Catalunya en una societat plenament industrial i urbana, i d’aquí, per exemple, els encàrrecs a Sert, a Victoriano Muñoz o als germans Rubió i Tudurí.

En definitiva, una cosa és rebutjar la planificació soviètica i una altra que, per exemple, no estiguem determinant i garantint les reserves de sòl que exigeix l’expansió del ferrocarril que el país necessita per disposar d’un mitjà de transport eficient i sostenible. Urgeix, doncs, crear una agència que es dediqui a pensar el futur del país i a generar consensos sobre les seves propostes. Perquè no cal ser Sèneca per concloure que limitar-se a respondre als estímuls externs no sols és provincià, sinó que condueix inexorablement a la decadència.

Miquel Puig és economista
stats