23/01/2022

Ni un pam de net

3 min
Ni un pam de net

Per a aquest dilluns tenia la intenció d’escriure un article d’aires diguem-ne laportians del tipus “no n’hi ha per tant”, o per dir-ho en la versió original, “¡que no estamos tan mal! ”. En un exercici que -molt exageradament- en podríem dir de política comparada, havia guardat alguns titulars de premsa d’aquestes darreres setmanes per mostrar que de Joseps, Joans i Ases, n’hi ha a totes les cases. I és que em sulfuren els escarafalls sobre com de malament va el país, el baix nivell de la nostra classe política o el mal funcionament de les institucions públiques sanitàries i educatives, i d’altres per l’estil.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

AL REGNE UNIT, ara mateix, hi ha un veritable clima de revolta contra el primer ministre Boris Johnson que ha provocat grans titulars com el de l’exministre que clama: “Per l’amor de Déu, plegui!” I no pas per qüestions greus com el suport a la guerra de l’Iraq de Tony Blair, sinó per unes festetes organitzades a Downing Street en temps de confinament o mentre la reina vetllava aïllada les despulles del príncep Felip. Això per no esmentar el cas de la retirada d’atributs militars i títols reials al príncep Andreu, jutjat als Estats Units per assetjament sexual.

A FRANÇA, amb les eleccions a la vista, han de suportar candidats d’extrema dreta com Éric Zemmour, amb un suport popular que fa por. Però no només això. La revista Marianne ha parat atenció al programa educatiu d’aquest impresentable i l’ha comparat amb el de l’alcaldessa socialista de París, Anne Hidalgo, i ha arribat a la conclusió que l’un i l’altre mostren un profund desconeixement de les actuals complexitats educatives i que ambdós són populistes i inadequats per resoldre res. I per postres, ara s’ha sabut que el ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, quan va ser entrevistat per Le Parisien la vigília de reprendre el curs per explicar els protocols escolars anticovid que han provocat una vaga general dels mestres... era de vacances a Eivissa. No és estrany que Le Figaro es faci ressò de la publicació del llibre d’Agnès Verdier-Molinié, directora de la fundació iFRAP -un think tank liberal- titulat Le vrai État de la France, on hi denuncia el clima polític d’omertà que amaga els greus fracassos de l’administració pública i les seves polítiques o els excessos impositius que frenen l’activitat econòmica.

TOT AIXÒ havia de servir per relativitzar l’autoflagel·lació a què ens solem sotmetre. Però la realitat catalana de la setmana m’ha aixafat la guitarra. L’escàndol dels privilegis dels funcionaris del Parlament i la manera com els representants dels partits s’han tret les puces de sobre; les tribulacions de l’alcaldessa Ada Colau amb la justícia i per desdir-se del seu propi codi ètic, i encara les confuses raons del relleu del comissari Trapero m’han rebentat la idea que potser no érem els pitjors de la colla. Ara ja no sé què dir...

DE MANERA QUE he de canviar precipitadament la conclusió del meu article. Així, és clar que un bon govern -no em refereixo només a l’executiu, sinó a tot el sistema polític-, podria ser un bon incentiu per afegir suports a un canvi tan arriscat com és la independència. Ara bé, i que no sembli una excusa de mal pagador, som en un cercle viciós. Les grans transformacions que haurien d’endreçar aquest malaurat país i fer net només les pot facilitar un procés radical d’emancipació nacional. I no només contra l’estat espanyol en el qual ara estem incrustats, sinó contra els nostres propis vicis. Segur que l’1-O del 2017 l’Estat es va estremir i per això va perdre els papers. Però el tremolor de cames dels poders fàctics que actuen a Catalunya no es devia quedar curt, i probablement per aquesta raó les coses van acabar com van acabar. Cal saber-ho: la independència també s’haurà de fer en contra del pitjor de nosaltres mateixos.

stats